domingo, 3 de febrero de 2019

"T’he d’esberlar l’escut d’un cop de cor brunzent." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VII

T’he d’esberlar l’escut d’un cop de cor brunzent.
La fona de l’amor en fa amor a les venes.
D’estimar-te se’m trenca la veu i la geniva.
Se m’aviven les dents i el foc de les pestanyes.

Hi ha mil petites boques al teu cos que se’m xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l’orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, el congost entre llunes…

Hi ha els teus dits, de les mans i dels peus, vianants
que truquen a la porta, i els meus llavis els obren.
Amor, hi ha la cançó de l’onada que em venç
sense arma ni combat. Hi ha la sal. Hi ha la pluja.

I hi ha aquest gran escut, com un mol.lusc gegant,
que serves, obstinat, per desfer l’abraçada.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VII

Te he de hender el escudo con un golpe de corazón silbante.
La honda del amor me hace amor en las venas.
De tanto amarte se me quiebra la voz y la encía.
Se me avivan los dientes y el fuego de las pestañas.

Hay mil pequeñas bocas en tu cuerpo que me chupan.
Está el caracol marino de la oreja, y el pico
del sexo, que ahueca las plumas y me reta.
La hendidura de la lengua, los desfiladeros entre lunas...

Están tus dedos, de las manos y de los pies, viandantes
que llaman a la puerta, y mis labios les abren.
Amor, está la canción de la ola que me vence
sin arma ni combate. Está la sal. Está la lluvia.

Y está este gran escudo, como un molusco gigante,
que usas, obstinado, para deshacer el abrazo.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario