domingo, 10 de febrero de 2019

"Ens hem trobat al freu que fon tota vedruna..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XIV

Ens hem trobat al freu que fon tota vedruna,
on s’estellen les barques i es clivella el camí.
Adelerats, pel vespre esquitxat de matí,
i per l’alba que du el gep creixent de la lluna.

Pel negre bes que tesa l’arc de la tenebra.
Per la sorra on s’abrina el foc i la neulia.
Pel ganivet que enceta la pell de la follia.
Per la badia oberta, pel congost de la febre.

On s’esbalça la por. Pel palmell de la duna.
Pel gorg de la tardor, per les brases del vi.
Pel sostre que l’amor ens fa d’atzeituní.

Pel sucre, la canyella, per la sal i pel pebre.
Per la taula parada, pel vol de la falcia
que es deixondeix, fugaç, a l’entreforc del dia.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XIV

Nos hemos encontrado en el canal que funde todo majano,
donde se astillan las barcas y se agrieta el camino.
Ansiosos, por la tarde salpicada de mañana,
y por el alba que lleva joroba creciente de luna.

Por el oscuro beso que tensa el arco de tiniebla.
Por la arena donde aguza el fuego y la neblina.
Por el cuchillo que hiere la piel de la locura.
Por la bahía abierta, por la garganta de la fiebre.

Donde se despeña el miedo. Por la palma de la duna.
Por la poza del otoño, por las brasas del vino.
Por el techo que el amor nos hace de aceituní.

Por el azúcar, la canela, por la sal y la pimienta.
Por la mesa puesta, por el vuelo del vencejo
que espabila, fugaz, en la encrucijada del día.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario