lunes, 18 de febrero de 2019

"Em faria xiqueta com un gra de mill..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XX

Em faria xiqueta com un gra de mill
per pujar-te al palmell i fer-ne una miranda.
Prou m’esgarriaria sense esglai pels ravals
que obren la inicial del meu nom, de la mort…

Tindria a mà cinc llunes al cap de cinc carrers.
Quina n’atraparia, raiera de les venes?
Riu amunt seguiria per recolzes secrets
on les cuques de llum fan la claror més negra…

Pel cingle viu del coll, guanyaria la duna.
M’avivaria l’aire del fullatge dels ulls
i em banyaria, dolça, a l’aiguall de les nines.

De cop sobte perdria les riberes i el fons.
Però me’n refaria, per tornar a naufragar,
ja sense esmena, rere les portes de la boca.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XX

Me haría pequeñita como un grano de mijo
para subirte a la palma y hacerme una miranda.
Me descarriaría sin miedo por los arrabales
que abren la inicial de mi nombre, de la muerte...

Tendría a mano cinco lunas al final de cinco calles.
¿Cuál atraparía, almadiero de las venas?
Río arriba seguiría por recodos secretos
donde las luciérnagas hacen la claridad más negra...

Por risco vivo del collado, alcanzaría la duna.
Reavivaría el aire del follaje de mis ojos
y me bañaría, dulcemente, en el aguazal de las pupilas.

Súbitamente perdería las orillas y el fondo.
Pero me reharía, para volver a naufragar,
ya sin enmienda, tras las puertas de la boca.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario