domingo, 24 de febrero de 2019

"Aquest paràsit, arrencat a tall..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

V

Aquest paràsit, arrencat a tall
del cos viu que el nodria i que el sustenta,
sóc jo, arrapada a l’agonia lenta
d’una ombra que se’m fon sense aturall.

Llampada entre l’enyor, que m’alimenta
amb verí dolç i em blega amb el seu mall,
i l’amargor, que, amb bec dur de magall,
remou el sòl i duu dol a la menta,

m’esbato, presa en el lleixiu que renta
els olis vells i fa llum al mirall,
i, alhora, ullpresa pel cigne sonor…

I esdevinc, ara, quan la lluna esventa,
fent doble joc, la pols de l’enforcall,
paràsit de l’amor i el desamor.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



V

Este parásito, arrancado de cuajo
del cuerpo vivo que lo nutría y lo sustenta,
soy yo, agarrada a la agonía lenta
de una sombra que se me funde sin parar.

Fulgor entre la nostalgia, que me alimenta
con dulce veneno y me dobla con su mazo,
y la amargura, que, con pico duro de azadón,
ara la tierra y lleva luto a la menta,

me debato, presa en la lejía que limpia
los grasas viejas y da luz al espejo,
y, a la vez, hechizada por el cisne sonoro ...

Y devengo, ahora, cuando la luna aventa,
con doble juego, el polvo de la encrucijada,
parásito de amor y desamor.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario