martes, 19 de febrero de 2019

"Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volt..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XXI

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta
t’estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,
que tot és u al festanyal de l’aigua:
destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores
les tovalles i el llit, la font i el raig de set.
Torre esfondrada i arc tesat al cel.
Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,
les petites abelles que fan mel del meu cos,
l’avenc fosc entre arbredes, l’amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.
Runa, sang i destral, el bosc i la rosada
i el foc que ha provocat aquest incendi d’aigua.

Estiu 1979

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


XXI

Sin remedio, ya lo sé, sin ton ni son
te quiero. No hay ninguna solución ni entre muchas,
que todo es uno en el festejo del agua:
hacha y bosque, vino y sangre y el pan y la boca.

El vado y la riada, la rosa y las tijeras
el mantel y la cama, la fuente y el chorro de sed.
Torre derrumbada y arco tensado al cielo.
Sobre los muertos escombros, el rocío que arde.

Sin motivo ni razón, sin cura ni remedio,
las pequeñas abejas que hacen miel de mi cuerpo,
la sima oscura entre arboledas, el amor que pierde el paso.

La riada y la fuente, la boca, el vino y la sed.
Runa, sangre y hacha, el bosque y el rocío
y el fuego que ha provocado este incendio de agua.

Verano 1979

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario