"Aquest llençol és la plaça nevada..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XVII.

Aquest llençol és la plaça nevada

que hem baixat de les golfes. La neu fa de farina

damunt l’herbei, pel llac, pels turons i l’arbreda.

Enjogassats pastem un pa amb olor de lluna.

Ara, amb galtes d’arboç, apilonem estelles

per fer foc a l’aixella, o a la gola del llop;

i adés ens amaguem darrere el gran udol

de l’amor, atrapat al conc de la pastera.

Pels vidres embugats inventem una estrella,

escabellada i sola, i la seguim, errants.

Fum xemeneia amunt, per l’esgambi de bruixes!

- Dins el cup dels records bull l’ordi de la nit.

Però el sol ja, amb la rella, treu l’ull entre les teules

i ens fon la pell, i ens llença daltabaix de l’escala.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XVII.

Esta sábana es la plaza nevada

que hemos bajado del desván. La nieve hace de harina

sobre la hierba, en el lago, colinas y arboleda.

Juguetones amasamos un pan con olor a luna.

Ahora, con mejillas de madroño, apilando astillas

para hacer fuego bajo el brazo, o en la boca del lobo;

De tanto en tanto nos escondemos tras el gran aullido

del amor, atrapado en el cuenco de la artesa.

Por los cristales empañados inventamos una estrella,

desmelenada y sola, y la seguimos, errantes.

¡El humo chimenea arriba, para ocio de brujas!

- Dentro del lagar de los recuerdos hierve la cebada de la noche.

Pero ya el sol, con su arado, asoma el ojo entre las tejas

y nos funde la piel, y nos tira desde lo alto de la escalera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

(Versión de Pedro Casas Serra)