sábado, 23 de febrero de 2019

"Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IV

Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



IV

Estrangularé a la bestia que me muerde en la raíz
y escupiré el veneno que enferma la hoja.
El verde de mi amor es un bosque que se desnuda.
¡Tiene la piel muerta! ¡Enciende hogueras a cambio de cielo!

¡Desátame! ¡Que el aire vuelva a tenerme viva,
lejos del colmillo voraz que me clava a la tiniebla!
¡Desátame y, a pulso, arráncame de la fiebre
que ha llevado mi barca hasta tu orilla!

¡Aciértame de lleno, rayo que marcas el derribo!
¡Desátame del agua! ¡Desátame del fuego!
¡Astíllame! ¡Sé como filo de hacha!

Contra la carcoma que me enseña a vivir con la herida
hablo: soy el árbol preso de angustia otoñal.
¡Desátame! O abrázame sin regreso ni brida.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serraq)

No hay comentarios:

Publicar un comentario