miércoles, 27 de febrero de 2019

"POST ESCRIPTUM" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

POST ESCRIPTUM

Quan, vestida de lluna, vaig llegir-me la mà,
la mà se’m disfressava d’amor sense duanes.
I l’amor, transvestit d’atzar, a les drassanes
de la lluna, llençava daus al freu de l’enllà.

Els daus no eren daus: eren l’ull de la mar.
La mar era disfressa de l’averany abscon
de la lluna i l’amor trenats a l’eix del món.
El món es disfressava de tu, de mi i d’atzar.

L’enllà era l’ençà. I l’ençà, la disfressa.
En teatre fugaç, els llençols, sense fressa,
paraven el teló de l’atàvic convit:

Si, disfressat de mi, tu em prenies els guants
per abastar la lluna de l’arbre prohibit,
qui, disfressat de tu, t’escapçava les mans?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



POST ESCRIPTUM

Cuando, vestida de luna, me leí la mano,
la mano se me disfrazaba de amor sin aduanas.
Y el amor, travestido de azar, en las atarazanas
de la luna, tiraba dados al estrecho del más allá.

Los dados no eran dados: eran el ojo del mar.
El mar era disfraz del augurio recóndito
de la luna y el amor trenzados en el eje del mundo.
El mundo se disfrazaba de ti, de mí y de azar.

El allí era el aquí. Y el aquí, el disfraz.
En teatro fugaz, las sábanas, sin ruido,
paraban el telón del atávico convite:

Si, disfrazado de mí, tú me cogías los guantes
para alcanzar la luna del árbol prohibido,
¿quién, disfrazado de ti, te cortaba las manos?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario