“NOMÉS UN ARBRE, A LA VORERA, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938) PORTA...”

NOMÉS UN ARBRE, A LA VORERA, PORTA...

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.

Les roques mortes en arenes mortes;
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire;
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots crèixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua,
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

La Magdalena, agost 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)



TAN SOLO UN ÁRBOL, EN LA ORILLA, TRAE...

Tan solo un árbol, en la orilla, trae
el temblor de la mar, y el roce de hojas
devuelve el beneficio de las olas.

Las rocas muertas en arenas muertas;
viven sólo unas briznas de hierba temerosa.
Mar loco en gris y verde y mucho aire;
¡rompe cristales en la costa blanda!
Ve la sombra lejana, azul y blanca
de las nubes con viento y llenas de alas.
Solo en mi crecer puedes más, tender
más pura sal, más escondida piedra,
y reencontrarte aún en caminos oscuros
de ballenas remotas y algas viejas.
Pero yo me he perdido en las llanuras
que olvidaron la danza, el grito de agua,
entre encinas y robles, entre lunas
sin ríos y sin pozos ni olas altas.

La Magdalena, agosto 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)