lunes, 14 de noviembre de 2016

“EL CAPTIU” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

EL CAPTIU

I

Llum, jovenesa de l'aire,
em trobes en camins alts i salvatges.
Àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà,
amb el crit esmolat que minva gravideses.
No sóc el caçador que s'ha perdut
entre sols incipients, entre torres caigudes.
Ara cantes deliris en el darrer graó,
sota les roques que estan sota les roques,
a l'indret insegur
on cau el silenci de les cendres
i les fulles il.luminen els vents
i els cavalls fan sonar una pols remotíssima.
No em salvaran els vermells secrets, enfervorits-

-Per mi t'atansaràs
al riu encès que passa,
a la llum que defineix les coses
que han estat donades als noms,
quan cada llunyania pren
angoixes de veritat.
Volaràs sobre la vorera incendiada,
albatros cobejat pels mariners, tan forts.
Presoner! Oblida la platja deserta! Viu
pressa de segles en instants
i estalonar-se de moments
avars de llur estridència.
El camí d'esculls finirà.
Arriba l'àgil eixutesa.
Només els meus ulls en els teus
i, en decantar-los, no veuràs res nou
(fúria falaguera de pesos,
desesperació dels vents).
-No facis senyes al vaixell que passa:
no té banderes per a contestar-te.
Que els teus braços s'elevin i exaltin,
nauxer d'aquesta lívida llacuna.

-Llum, jovenesa total,
en el silenci s'asseu
la lassitud més pàl.lida d'esforços
amb les mans plenes de castells.

II

Jo sé la gran imatge
madura de sublim seguretat.
Jo sé quina gran libació
ens aclarirà les tenebres.
Només recordo la muntanya
i els pins i el vent
i la lluita dels homes
i el gran silenci de després,
vora la pau tranquil.la de la tarda.
Astres únics, patètica
unitat del torrent i l'aigua clara.
Capvespre simple, tímid
de la força suprema de les coses.
I només jo, assegut damunt el cim,
intel.ligència als ulls damunt les coses.
El perill es saturava de mi
i la nit em pressentia.
Nit sense arbres, ni l'aire
sobre la tempestat del rostre.
Nit de l'Àngel, ciutat tancada
a l'exèrcit de barons valents.
Jo vaig pujar a la fortalesa
i les mans em tremolaren.
Sé quin és el despertar de després,
argila entre penyes,
aigua brava de l'ona i de la roca.
Alba sense àngels, sense ocells,
alba de cristalls i de veus,
forn apagat,
entre els murs del somni i la via
de la batalla tremolosa.
Jo sóc l'heroi d'aquesta veritat
i em redreçava, increat, pur,
per cantar el meu himne:

-He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do
sobre la sang dels homes i les coses.
Cilici de la mort
entre la pau de valls desconegudes.
He lluitat amb tota la nit
adelerada de silencis.
Entre geometria de fàbriques,
l'alba.
Tortura de vidres i crits,
parany de la matinada.
Sepulcre de braços i febres
sense l'instint de llibertat!
Presons de l'aire! Governo
el furor incert de l'aire!

Barcelona, gener-febrer, 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)



EL CAUTIVO

I

Luz, juventud del aire,
me encuentras en caminos altos y salvajes.
Àngel, baja del cielo con la espada en la mano,
con el grito afilado que mengua gravideces.
No soy el cazador que se ha perdido
entre incipientes soles, entre torres caídas.
Cantas ahora delirios en el peldaño último,
bajo las rocas que están bajo las rocas,
en el lugar inseguro
donde de las cenizas cae el silencio
y las hojas iluminan los vientos
y los caballos hacen sonar un polvo remotísimo.
No me salvarán, enardecidos, los rojos secretos.

-Por mí te acercarás
al encendido río que pasa,
a la luz que define las cosas
que han sido dadas a los nombres,
cuando toda lejanía adquiere
anhelos de verdad.
Volarás sobre la orilla incendiada,
albatros codiciado por los marineros, tan fuertes.
¡Prisionero! ¡Olvida la playa desierta! Vive
prisa de siglos en instantes
y perseguirse de momentos
avaros de su estridencia.
El camino de escollos acabará.
Llega la ágil sequedad.
Solo mis ojos en los tuyos
y, al ladearlos, no verás nada nuevo
(furia lisonjera de pesos,
desesperación de los vientos).
-No hagas señas al barco que pasa:
no tiene banderas para contestarte.
Que tus brazos se eleven y exalten,
piloto de esta lívida laguna.

-Luz, juventud total,
en el silencio se asienta
la lasitud más pálida de esfuerzos
con las manos llenas de castillos.

II

Yo sé la gran imagen
madura de sublime seguridad.
Yo sé qué gran libación
nos aclarará las tinieblas.
Solo recuerdo la montaña
y los pinos y el viento
y la lucha de los hombres
y el gran silencio de después,
junto a la paz tranquila de la tarde.
Astros únicos, patética
unidad del torrente y el agua clara.
Atardecer simple, tímido
de la fuerza suprema de las cosas.
Y solo yo, sentado sobre la cumbre,
inteligencia en los ojos sobre las cosas.
El peligro se saturaba de mí
y la noche me presentía.
Noche sin árboles, ni aire
sobre la tempestad del rostro.
Noche de Àngel, ciudad cerrada
al ejército de valientes varones.
Subí a la fortaleza
y me temblaron las manos.
Sé cuál es luego el despertar,
arcilla entre peñas,
agua brava de la ola y de la roca.
Alba sin ángeles, sin pájaros,
alba de cristales y de voces,
horno apagado,
entre los muros del sueño y la vía
de la batalla temblorosa.
Yo soy el héroe de esta verdad
y me erguía, increado, puro,
para cantar mi himno:

-He visto vuestra ofrenda, he gozado de vuestro don
sobre la sangre de los hombres y las cosas.
Cilicio de la muerte
entre la paz de valles ignorados.
He luchado con la noche entera
anhelosa de silencios.
Entre geometría de fábricas,
el alba.
Tortura de vidrios y gritos,
trampa de la madrugada.
¡Sepulcro de brazos y fiebres
sin el instinto de libertad!
¡Prisiones del aire! Gobierno
el furor incierto del aire!

Barcelona, enero-febrero, 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario