“CASTELL DE BELLVER” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

CASTELL DE BELLVER

Endevino la llum i la tonada
del cel i el bosc que novament retrobo.
Clemència de les pedres i les fulles!
El meu nom estranger torna a ésser vostre,
en un càntic recent de nova gràcia!
Viva malenconia de paraules
en esveltesa blanca de les ales
de cels vibrants i solituds perdudes
sobre la llunyania de les ones!
Pedres del bosc, murmuri de les fulles,
només els ulls altra vegada saben
els silencis antics entre nosaltres.
És oblidat el somni que us perdia
-confidència dispersa en lluminàries-
cendra als carrers, i els lliris no florien,
la finestra a una pluja mig sotmesa.
La plana estèril lluny de mi moria.
Migdia impur afalagà la plana.
El sol desig em torna al temps ingenu
d'abans d'aquest silenci i d'aquest somni.

Barcelona, maig 1934

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


CASTILLO DE BELLVER

Adivino la luz y la tonada
del cielo y bosque que de nuevo encuentro.
¡Clemencia de las piedras y las hojas!
¡Vuelve a ser vuestro mi extranjero nombre,
de nueva gracia en cántico reciente!
¡Viva melancolía de palabras
en la finura blanca de las alas
de cielos tensos e idas soledades
sobre la lejanía de las olas!
Piedras del bosque, bisbiseo de hojas,
solo los ojos otra vez conocen
los silencios antiguos que nos unen.
Se ha olvidado ya el sueño que os perdía
-confidencia dispersa en luminarias-
ceniza en calles, y sin flor los lirios,
la ventana a una lluvia sometida.
Lejos de mí moría el llano estéril.
Halagó al llano mediodía impuro.
El deseo me vuelve al tiempo ingenuo
de antes de este silencio y este sueño.

Barcelona, mayo 1934

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)