domingo, 8 de febrero de 2015

“Els fruits saborosos”, i XVIII. ELS RAÍMS IMMORTALS, de Josep Carner

XVIII. ELS RAÏMS IMMORTALS

I

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

IV

Cerquem el goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

V

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blancs
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent i joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner




XVIII. LAS UVAS INMORTALES

I

El poeta en la cima oigo cantar,
y la viña dorada que el sol baña
con faralás alegra la montaña
y en pendiente hacia las olas va.
La mar está dormida, el cielo aclara;
añoranzas de espumas y neblinas
sobre la paz de azules tan divina
lentas resbalan sin ningún mañana.

II

-Oh Cronos, dios de la vejez austera,
la barba triste y la mirada errante,
mi juventud del todo palpitante
tú te la llevas por la cabellera.
Y estando distraído y, como infante,
veo el aspecto que nos tapa el duelo,
y, como uva, por arte de mi envero,
me queda miel bajo la piel tirante.

III

Oh Cronos, esta uva te ha agradado;
tus manos los dorados granos cogen.
Qué triste es su sonido cuando rompen
en las móviles muelas de un anciano.
No quiero el lento y vano destino
de mi ocio dar, ignoto a la nada;
vale más ser chafado y escurrido,
la sangre inútil convirtiendo en vino.

IV

Buscando el gozo lo fácil exprimimos,
la brillante falsía nos contagia,
y, temiendo palabra soberana
el alma taciturna rehuimos.
Mas todo néctar en vaso de verso,
duradero en perfume y transparencia
nace en la tina de la entera esencia,
con goces y lamentos que escondemos.

V

¡Melancolía al fin de la jornada
y quemadiza de alas de segundos!
Trence guirnaldas con pámpanos blancos
y ría sobre carros el gentío.
No cual corona del viento juguete,
sino para dejar a los no natos,
algo del sol de amoríos lejanos,
puesto en barrica, bajo telarañas.

Josep Carner
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario