sábado, 7 de febrero de 2015

“Els fruits saborosos”, XVII. EGLÉ I LA SÍNDRIA, de Josep Carner

XVII. EGLÉ I LA SÍNDRIA

Arriben les comares. Rient, fent el cor fort,
es passen una síndria que és la més gran de l'hort;
són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,
i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;
mouen gatzara, salten, comencen cantarelles;
va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets.
La posta dessagnada fa tremolar l'herbeta.
Una comare branda forta ganiveta.
Diu que és Eglé, la dona de l'home tan petit,
que esglaia les cunyades i bat el seu marit.
-A mi! -fan les amigues, cridant a la vegada.
I, depassant-les totes, Eglé respon irada:
-No sigue la primera tallada de ningú!
Atu, la lluna roja, la llenço en sacrifici,
ara que d'innombrables estels amb el seguici,
vermella com la síndria, somrius a cadascú:
rutlla d'amor que encises casals, camins i brolles,
si ens veus avalotades retorna'ns a raó.
No ens fes l'amor manyagues, seriem unes folles;
si no ens escarraséssim, o xacra o bé corcó.
És cosa fada el viure quan om no s'arromanga
per al munyir o el péixer o el batallar amb la fanga:
i si els marits enutgen i els fills donen treballs,
ens cal l'home de casa i ens calen els brivalls.
Tu doncs, tu que amb la teva mirada compassiva
veus que els infants s'adormen i que el marit arriba
del camp, i ens il.lumines la joia del sopar
i alegres la botella posada a refrescar,
demà, que a trenc de dia et reveurem encara,
demana'ns, tafanera, amb ta minvada cara,
si, closes en la fosca, ens remogué en el llit
el plor de la mainada o els besos del marit.

Josep Carner




XVII. EGLÉ Y LA SANDÍA

Llegaron las comadres. Riendo, valentonas,
se pasan la sandía, la más grande del huerto;
lejos de sus maridos, han merendado juntas,
y juegan a alcanzarse sobre trigos deshechos;
con algazara, saltan, inician tonadillas;
la sandía, rodando, chafa pies distraidos.
La puesta desangrada hace temblar la hierba.
Una comadre blande un enorme cuchillo.
Es Eglé, la mujer del hombre más bajito,
que asusta a las cuñadas y pega a su marido.
- ¡A mí! -dicen las otras, llamándola a la vez.
Y aún más alto que ellas, Eglé contesta airada:
- ¡No sea la primera tajada de ninguna!
Para ti, roja luna, la ofrezco en sacrificio,
ahora que de incontables estrellas cortejada,
roja cual la sandía, nos sonríes a todas:
aro de amor que hechizas casas, caminos, frondas,
si nos ves agitadas tórnanos la razón.
No hiciera amor caricias, volveríamos locas;
si no nos afanásemos, o achaques o cuidados.
Maravilla es vivir cuando no te arremangas
para ordeñar, pacer o luchar con la arada:
si enojan los maridos, los hijos dan trabajo,
falta nos hace el hombre y falta los rapaces.
Tú pues, que con mirada clemente y compasiva
ves que los niños duermen, llega el hombre del campo,
iluminas el goce de la cena en la mesa
y alegras la botella metida a refrescar,
que mañana en el alba te veremos aún,
pregunta, curiosona, con tu menguada cara,
si, ocultas en lo oscuro, nos removió en la cama
el llanto de los niños o los besos de él.

Josep Carner
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario