“Els fruits saborosos”, XVI. ELS CODONYS TARDORALS, de Josep Carner

XVI. ELS CODONYS TARDORALS

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Josep Carner



XVI. LOS MEMBRILLOS OTOÑALES

Dice uno amigo al otro: —Lígea, tu prometida,
tiene un blanco frescor en su cuerpo divino,
y corre, embriagada de tanta juventud,
cual tallo que columpia el aire matutino.

Mas ya sabes que ellas se vuelven más pesadas
por hijos y trabajos, o por no haber tenido,
y con cara tediosa andan desmadejadas,
dirías son membrillos, los frutos más hinchados.

Y el otro le contesta: —Cuando termina el brillo,
nosotros rezongamos, extraviamos los pasos,
flagelamos el día con locas amenazas,
tristes con el recuerdo del gozo mal servido.

Entonces, el membrillo, que envejeció en la rama,
en el cajón perfuma nuestra blanca colada,
y si lo calentamos al fuego del hogar
y al labio lo llevamos adusto, es dulce aún.

Josep Carner
(Versión de Pedro Casas Serra)