“Els fruits saborosos”, XII. CAL.LIDIA I ELS PRÈSSECS, de Josep Carner

XII. CAL.LÍDIA I ELS PRÈSSECS

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.
Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.
Apagues cants de cel i fresses de la vila:
ets tota com un dia d’agost que no vol crits.

Ja de l’estiu van coronant-te les diades
per dol en les memòries dels dies que vindran.
El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,
l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.

Quan alces el teu braç la fruita se’t convida;
ella obeeix tes ordres en veure que ets millor:
és més harmoniosa la teva perfecció,
                  més graciosament arrodonida.

En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta
fruita de besos aturada en mon brancam;
són determini, són domini i són lligam
i prengueren saó, lentament, de mirar-te.

Josep Carner



XII. CALIDIA Y LOS MELOCOTONES

Tu cordura, oh prudente, de mi deleite es causa.
Del árbol en su inicio respetaste la flor
y ahora brazos desnudos me alargan como un don
ese fruto perfecto, redondeado con pausa.

Tu mirada se ha hecho destino que vigila.
Son los melocotones redondos en tus dedos.
Cantos de cielo ahogas y fragores de villa:
eres toda cual día que no desea gritos.

Del verano se van coronando las fiestas
por luto en las memorias de días que vendrán.
El vientecillo duerme, las hojas bien sujetas,
reposa el agua en una cuidada claridad.

Al levantar tu brazo la fruta se te ofrece;
obedece tus órdenes al ver que eres mejor:
aún es más armoniosa tu suma perfección,
                  aún más graciosamente redondeada.

En pago de tu ofrenda, para tu boca aparta
fruta de besos detenida en mi ramaje;
son determinación, son dominio y son vínculo
y tomaron sazón, despacio, de mirarte.

Josep Carner
(Versión de Pedro Casas Serra)