RIURE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

RIURE

El teu bes dins el meu bes,
àgil amor, com el vell
de la mar que desespera
la clau confusa amb què el premen
els braços interrogants.
Mel o tabac, gin o sal,
esquerpa llimona neta,
o l'última fruita interna
de carn, dins el jardí clos
on s'entra sense renom
(empresa tota furtiva:
delícia no vol crida).
Quin és el gust del teu bes?
….I ara, amor, aquest teu bes
(altra llegenda) se'm muda
fins a la rel de natura.
Tremola, m'oblida, el dolç
tacte se m'esmuny frisós
i un riure, goig inquiet,
brota profús i rebrota
i em branqueja dins la boca:
fresca amargor de llorer,
verda aèria remor.
Deixa'm riure a mi, amor.
Compto a tota partida
i em sé el guany, i què en faria
d'una meva joventut?
És la teva la que em val.
Compadit de si mateix,
fa de mal mudar el meu bes.
Muda, que rodolo amb tu
i és meu tot cop del teu dau. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


REÍR

Tu beso dentro de mi beso,
ágil amor, como el viejo
del mar al que desespera
la llave confusa con que lo oprimen
los brazos interrogantes.
Miel o tabaco, ginebra o sal,
limpio limón arisco,
o la última fruta de carne
interna, dentro del jardín cerrado
donde se entra sin renombre
(empresa totalmente furtiva:
el goce no quiere proclamarse).
¿Cuál es el gusto de tu beso?
….Y ahora, amor, este beso tuyo
(otra leyenda) se me traslada
hasta la raíz de la naturaleza.
Tiembla, me olvida, el dulce
tacto se me desliza impaciente
y una risa, gozo inquieto,
brota profusa y rebrota
y se me enrama en la boca:
fresca amargura de laurel,
verde rumor aéreo.
Déjame reír a mí, amor.
¿Cuento en toda partida
y me sé la ganancia, y qué haría
de una juventud mía?
La tuya es la que me sirve.
Compadecido de sí mismo,
hace de mal mudar mi beso.
Cambia, que ruedo contigo
y es mía cualquier tirada de tu dado.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)