jueves, 1 de agosto de 2013

"Final de laberint. Poema XIX", de Salvador Espriu

XIX

Diré del vell foc i de l'aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.

Diré de l'espasa i de l'aigua.
Si m'ha ferit la font,
em guarirà l'espasa.

Diré de l'ocell i de l'aigua.
Si llum de cims al riu,
fosca de terra l'ala.

Diré de la rosa i de l'aigua:
la mort de la mar fa
la flor més perdurable.

Diré dels meus ulls i de l'aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l'endinsat
sense retorn de l'aigua.
Dic el nom del no-res
enllà del fons de l'aigua.

Salvador Espriu


XIX

Diré del viejo fuego y del agua.
Si quema mucho la nieve,
helaba más la llama.

Diré de la espada y del agua.
Si me ha herido la fuente,
me curará la espada.

Diré del pájaro y del agua.
Si luz de cumbres en el río,
oscura de tierra el ala.

Diré de la rosa y del agua:
la muerte de la mar hace
la flor más perdurable.

Diré de mis ojos y del agua.
Si todo lo mira el lago,
yo tengo las pupilas blancas.

Digo la lluvia, la lluvia, la lluvia clara
y el llanto del adentrado
sin regreso del agua.
Digo el nombre de la nada
más allá del fondo del agua.

Salvador Espriu
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario