viernes, 2 de agosto de 2013

"Final del laberint. Poema XX", de Salvador Espriu

XX

I després el silenci
que sento, fràgil,
pell de tambor
percudit per la pluja.
Unes mans
molt suaus
davallavan la morta
cançó,
ninot penjat,
dels llavis de la follia
i la duien piadosament
al repòs de la llum.
Era portada en ales de paraules,
paraules mai no dites,
abelles resplendents.
I jo les seguia
fins al jardí llunyà,
i faig entrar l'eixam
endins de l'oblit,
i fonello ja per sempre el rusc.

Salvador Espriu


XX

Y después el silencio
que siento, frágil,
piel de tambor
percutido por la lluvia.
Unas manos
muy suaves
bajaban la muerta
canción,
muñeco ahorcado,
de los labios de la locura
y la llevaban piadosamente
al reposo de la luz.
Era traída en alas de palabras,
palabras nunca dichas,
abejas resplandecientes.
Y yo las seguía
hasta el jardín lejano,
y hago entrar el enjambre
dentro del olvido,
y cierro para siempre la colmena.

Salvador Espriu
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario