sábado, 10 de agosto de 2013

"Final del laberint. Poema XXVIII", de Salvador Espriu

XXVIII

Prínceps centaures,
per les escales
ascensionals del somni,
salvats els cims,
on l'esclatant
triomf del groc
ja dóna senyoria
a la blancor,
se m'emporten.

Els savis ulls
em deixen sol,
molt lluny del bosc,
lluny de l'adéu
de l'últim arbre.

Suprema neu,
l'oblit.
I jo, tot sol,
complit
destí,
només amb mi
i amb l'àguila.

Salvador Espriu


XXVIII

Príncipes centauros,
por las escaleras
ascendentes del sueño,
salvadas las cumbres,
donde el brillante
triunfo del amarillo
ya da señorío
a la blancura,
se me llevan.

Los sabios ojos
me dejan solo,
muy lejos del bosque,
lejos del adiós
del último árbol.

Suprema nieve,
el olvido.
Y yo, a solas,
cumplido
destino,
sólo conmigo
y con el águila.

Salvador Espriu
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario