domingo, 11 de agosto de 2013

"Final del laberint. Poema XXIX", de Salvador Espriu

XXIX

Ja salvat en la neu
alta de les muntanyes,
al cim més allunyat
he dit paraules blanques.

Amb llavis plens de sang
dic glaçades paraules,
la clara solitud
de la meva ànima.

Em fan llargs comiats
branques molt enlairades.
Damunt l'últim avet,
primer domini d'ales.

Em sento despullat
de record i esperança.
Només cançons de neu
podran acompanyar-me.

Salvador Espriu


XXIX

Ya salvado en la nieve
alta de las montañas,
a la cumbre más alejada
he dicho palabras blancas.

Con labios llenos de sangre
digo heladas palabras,
la clara soledad
de mi alma.

Me hacen largas despedidas
ramas muy elevadas.
Sobre el último abeto,
primer dominio de alas.

Me siento desnudado
de recuerdo y esperanza.
Sólo canciones de nieve
podrán acompañarme.

Salvador Espriu
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario