domingo, 21 de febrero de 2021

MÄDCHEN de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

MÄDCHEN

Després de vint minuts per neu
(l’estiu ens avivava prats,
però tan plans, que ara només
poden desistir virginals,
….i tret dels cables i pilons,
les idees de la ciutat
que no ens hem de creure del tot,
no contrariu l’esperit blanc
….cap ironia de cap cos),
després de tot, què té d’estrany
si en els colors trobo repòs
i em fixo massa en els eixams
….col.legials (gorres de pell
i botes altes i anoraks)
que baixen junt amb mi del tren.
M’eixorden, brunzint alemany,
….abelles com a tot arreu.
- L’eglògica simplicitat
em tempta massa. Ara no veig
mosquetes de sol en eixam.
….Ara mateix, miro millor
no pas els ulls que es van girant
sinó el làstex dels pantalons
on no es tanquen interrogants.
….Hauria doncs après tan poc
per no saber que al llarg dels anys
no ens torna a cremar el mateix foc,
dues dones no són iguals?
….Això que és quasi femení
oh com se’ns torna personal!
En noia i noia distingim
projectes d’ànima mortal
….i avara de temps i de món.
No s’admeten canvis, ni em val
(quan el gènere és un destorb)
recordar el mite inaugural:
….Eva, das Mädchen, neutre pur.
Un fàcil ésser matinal:
dues cuixes, un entrecuix,
dos peuets que trepitgen prats.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


MÄDCHEN

Después de veinte minutos por nieve
(el verano nos avivaba prados,
pero tan llanos, que ahora solo
pueden desistir virginales,
….y aparte de los cables y bolardos,
las ideas de la ciudad
que no nos tenemos que creer del todo,
no contradice el blanco espíritu
….alguna ironía de algún cuerpo),
después de todo, que tiene de raro
si encuentro reposo en los colores
y me fijo demasiado en los enjambres
….colegiales (gorras de piel
y botas altas y anoraks)
que bajan junto a mí del tren.
Me ensordecen, zumbando alemán,
….abejas como en todas partes.
- La eglógica simplicidad
me tienta demasiado. Ahora no veo
mosquitas de sol en enjambre.
….Ahora mismo, miro mejor
no los ojos que se van volviendo
sino el látex de los pantalones
donde no se cierran interrogantes.
….¿Habría aprendido tan poco
para no saber que a lo largo de los años
no nos vuelve a quemar el mismo fuego,
dos mujeres no son iguales?
….¡Esto que es casi femenino
oh cómo se nos vuelve personal!
En muchacha y muchacha distinguimos
proyectos de alma mortal
….y avaricia de tiempos y de mundo.
No se admiten cambios, ni me vale
(cuando el género es un estorbo)
recordar el mito inaugural:
….Eva, das Mädchen, puro neutro.
Un fácil ser matinal:
dos muslos, una entrepierna,
dos piececitos que pisan la hierba.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario