jueves, 11 de febrero de 2021

LES MOSQUES D’OCTUBRE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LES MOSQUES D’OCTUBRE

Ploguda, la platja s’encrosta, més llarga
que tots els estius. Aprens a mirar-te-la buida
de sols que es fingeixen ocults, i radien
quan un llavi retroba la sal insolent de la pell.
Costa de desvetllar matins, i les tardes caminen
per un or a clapes malsanes, que pesa i s’encega,
toll darrera toll.
….(Un cor de mal drenatge.
La imatge que no es fon.)
….Vius només ells, negres
coàguls del fervor que es recull a migdia, exultants
de no veure’s encara caducs, els records.
És llarga la platja, camines, la tarda no et guanya
prou paciència. Miraràs sense entrar-hi,
molts mesos, la mar que es convulsa escumosa
d’esforç, com la pell d’una mula que el tàvec
no deixa en repòs.
….(I si una dona amaga
la cara sota el teu pit, perquè no vegis
com la rebolca el fosc corrent que has desfermat,
si després, la mà lleu damunt una galta,
li perdones la seva por, li agraeixes
que, junt amb tu, s’hagi deixat endur
fins al remolí on la por que us portava
de lluny a lligar-vos, no es reconeix
– tornaràs a dir-ne vida? No val més
que caigui un hivern?)
….I encara, els trens de nit
com xiulen al pas, cruels de projectes, i torcen
un somriure a l’home que, per sempre, voldria
saber, per sempre feliç, que la vida ha estat tota,
que res no serà.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LAS MOSCAS DE OCTUBRE

Mojada, la playa se encostra, más larga
que todos los veranos. Aprendes a mirártela vacía
de soles que se fingen ocultos, e irradian
cuando un labio reencuentra la sal insolente de la piel.
Cuesta desvelar mañanas, y las tardes caminan
por un oro en manchas malsanas, que pesa y se ciega,
charco tras charco.
….(Un corazón de mal drenaje.
La imagen que no se funde.)
….Solo ellos vivos, negros
coágulos del fervor que se recoge a mediodía, exultantes
de no verse aún caducos, los recuerdos.
Es larga la playa, caminas, la tarde no te cobra
suficiente paciencia. Mirarás sin entrar,
muchos meses, el mar que espumoso se convulsiona
de esfuerzo, como la piel de una mula que el tábano
no deja reposar.
….(Y si una mujer esconde
la cara bajo tu pecho, para que no veas
como la revuelca la oscura corriente que has desatado,
si después, leve la mano sobre una mejilla,
le perdonas su miedo, le agradeces
que, contigo, se haya dejado llevar
hasta el remolino donde el miedo que os llevaba
de lejos a ataros, no se reconoce
– ¿volverás a llamarlo vida? ¿No vale más
que llegue un invierno?)
….Y aún, los trenes de noche
cómo silban al paso, crueles de proyectos, y tuercen
una sonrisa al hombre que, para siempre, querría
saber, feliz para siempre, que la vida se ha completado,
que nada será.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario