viernes, 12 de febrero de 2021

LES GENERACIONS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LES GENERACIONS

La noia que em talla els cent grams de mantega (bufona
i humil, que somriu menut, com que és de bona pasta
però de trenta anys, i encara soltera) comenta
amb l’amiga de carn opulenta que tria tomàquets
com s’ha engreixat la Ramona.
……………………………….“Potser peso més jo,
però és de sempre, no sé com dir-t’ho, no m’ho conec.
Ella, ahir la veia d’esquena, no me’n sabia avenir.
D’embarassada, jo vaig augmentar disset kilos,
ella no gens”.
…………….“No te’n recordes: estava ben grassa,
té molta cadera però, i no en feia l’efecte”.
……………………………………………Trenta anys
que elles se saben, i mig els obliden, els cossos:
els pesos, mesures i abraços de l’una i de l´altra
i de la Ramona i de vint companyes. (Els llums
de l’escola d’hivern, color de sorra morta. La sorra
i el vent que els llimen les galtes: corren, s’escalfen
el pit prement fort els pans rodons. La sorra
ajaguda en els vespres de diumenge, el mareig
de les veus gruixudes dels nois, que fugen i tornen
i ofeguen, i cal que les noies se’n riguin
sense dolçor ni repòs.)
………………………A fora, a la platja
crema el darrer sol d’octubre. La dona magnífica,
inacabablement nua de ventre i d’esquena,
la llarga holandesa que cap de nosaltres no oblida
gaires moments seguits (quantes setmanes fa ja?),
rebolca el seu fill per la platja, el cadell
blau i ros com la mar i la platja. Cinc nenes
que la mar i la platja, en pocs anys, han fet negres
tancades, i les mares vesteixen (mitjons i sabates)
més que no em cal a mi vell, que nosaltres els lliures
de la vella cultura tancada,  - cinc nenes fan rotlle
al voltant del cadell i la dona, que riu
i els mostra la més nova carn. Les nenes s’empenyen
i dues o tres mans s’allarguen, i toquen,
subornades, la cosa més fràgil, la cosa que es tanca
dins un gruix de quinze anys per venir. Un instant
(l’espio jo sol) els va fent més usat i més cert
el reclam. De nens, cada dia se’n veuen. Un altre
nen confiat (com els dies, els braços dels homes no són
mai distints) nodreix l’esma que hauran de partir-se
unes dones amigues de sempre, en un poble tancat,
que parlen dels cossos de l’una i de l’altra, vesteixen
les filles igual, i ho recorden i obliden tot juntes.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LAS GENERACIONES

La chica que me corta los cien gramos de mantequilla (linda
y humilde, que sonríe poco, como que es de buena pasta
pero de treinta años, y todavía soltera) comenta
con la amiga de carnes opulentas que elige tomates
como se ha engordado Ramona.
………………………………...“Quizás peso más yo,
pero siempre ha sido así, no sé como decírtelo, no me lo noto.
Ella, ayer la veía de espaldas, no me lo podía creer.
De embarazada, yo aumenté diecisiete kilos,
ella nada”.
……...…..“No te acuerdas: estaba muy gorda,
pero tiene mucha cadera, y no lo parecía”.
……………………………….…………..Treinta años
que ellas se conocen, y medio los olvidan, los cuerpos:
los pesos, medidas y abrazos de la una y de la otra
y de Ramona y de veinte compañeras. (Las luces
de la escuela de invierno, color de arena muerta. La arena
y el viento que les liman las mejillas: corren, se calientan
el pecho apretando fuerte los redondos panes. La arena
echada en las tardes de domingo, el mareo
de las gruesas voces de los muchachos, que huyen y vuelven
y ahogan, y hace falta que las chicas se  rían
sin dulzura ni reposo.)
………………………Fuera, en la playa
quema el último sol de octubre. La magnífica mujer,
inacabablemente desnuda de vientre y de espalda,
la alta holandesa que ninguno de nosotros olvida
demasiados momentos seguidos (¿cuántas semanas hace ya?),
revuelca a su hijo en la arena, el cachorro
azul y rubio como el mar y la playa. Cinco niñas
que el mar y la playa, en pocos años, han vuelto negro
oscuro, y las madres visten (calcetines y zapatos)
más de lo que no me hace falta a mí de viejo, que nosotros los liberados
de la vieja cultura cerrada, - cinco niñas hacen corro
alrededor del cachorro y la mujer, que ríe
y les muestra la carne más tierna. Las niñas se empujan
y dos o tres manos se alargan, y tocan,
sobornadas, la cosa más frágil, la cosa que se cierra
dentro de un espesor de quince años por venir. Un instante
(solo yo lo veo) les va haciendo más usado y más cierto
el reclamo. Niños, cada día se ven. Otro
niño confiado (como los días, los brazos de los hombres no son
nunca distintos) nutre el ánimo que tendrán que repartirse
unas mujeres amigas de siempre, en un pueblo cerrado,
que hablan de los cuerpos de una y otra, visten
las hijas igual, y lo recuerdan y olvidan todo juntas. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

No hay comentarios:

Publicar un comentario