"Tot és lluny, en la nit. I la distància..." de Màrius Torres

Tot és lluny, en la nit. I la distància
pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.
Vanament Recança i Record
s'eleven. L'Univers, en vàcua ressonància,
els torna, onda per onda, al mateix port.

És que és buit l'infinit, i tu que enyores
tantes coses, cor meu, que no respon ningú,
¿solament t'enyores a tu?
Tot és perdut com un passat. Sols el que fores
dura, dins teu, ben amagat i nu.

Que extrany! I en aquesta hora trista i sola
en què ens sentim més nàufrags i és més desert el món,
reneix el nostre ésser pregon
i creure i esperar per sempre, ens aconsola,
noves amors que no sabem què són.

Sempre en la fosca hi ha una cosa clara
que ens crida -llum d'hostal, presó, hospital o llar-,
sempre un vaixell vetlla en el mar,
i estels -un sobre tots, el més bell, el més rar,
tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara.

Màrius Torres (12 de gener, 1940)



Todo está lejos, en la noche, y la distancia
pesa, en la oscuridad, como ala de ave muerta.
Recuerdo y Sentimiento, vanamente
se alzan. El Universo, en vacua resonancia,
los vuelve, onda tras onda, al mismo puerto.

Está vacío el infinito, y tú que añoras tanto,
corazón mío, que no contesta nadie,
¿te añoras sólo a tí?
Como el pasado, todo está perdido.
Sólo queda el que fuiste, escondido y desnudo.

¡Qué extraño! Y en la hora triste y sola
en que somos más náufragos y está vacío el mundo,
renace el ser profundo
y creer y esperar por siempre, nos consuela,
nuevos amores que ignoramos qué son.

Siempre en la oscuridad brilla una cosa clara
que nos llama -luz de hogar, hospital o prisión-
siempre un barco vela sobre la mar,
y de los astros -uno entre todos, el más bello, el más raro,
tan lejos que su luz aún no nos ha alcanzado.

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)