"La lectura dels àngels" de Màrius Torres

A en Joan

I

Enlaire, molt enlaire, on acaba l'atzur
i l'aire és una llum que el Misteri perfuma;
on de l'òrbita baixa d'aquest planeta impur
ni l'onda greu arriba, ni l'etèria escuma;

en absolut silenci que fa el repòs de Déu,
en una pau diàfana com un aigua adormida,
àngels, vestits d'un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen cadascun el llibre d'una vida.

Cada mot dels seus llavis, travessant l'univers,
vola cap a un destí com un ocell de presa;
quan s'aturen, marcant l'acabament d'un vers,
una ànima vacil.la com en el buit suspesa.

-Car, del ai de la mare fins al batec final,
la nostra vida, any per any, fibra per fibra,
és només l'eco d'una paraula angelical
que, devant del Senyor, va llegint en un llibre...

II

No tots els àngels son iguals, ni els llibres. Uns,
de pàgines roents de lluita i aventura,
són murmurats per àngels lluminosament bruns
que esborren amb la veu la sang de l'escriptura.

Altres, com àngels de retaule, van cantant
un llibre ple de flors com una primavera,
i l'alegria els fa la gràcia més d'infant,
més blaus els ulls i més blonda la cabellera.

Altres duen la glòria de l'alba entorn del front
i té la seva veu un trémer de pregària;
així s'eleva, dels jardins closos del món,
una vida secreta, serena i solitària.

Altres sovint es posen la mà damunt els ulls,
com aquell que medita, o divaga, o reposa;
somriuen i es distreuen, quan han de girar fulls,
com si el seu llibre els fes pensar en una altra cosa...

Màrius Torres (Gener, 1942)


La lectura de los ángeles
I

Arriba, muy arriba, donde acaba el azul
y el aire es una luz que el Misterio perfuma;
donde desde la órbita de este planeta impuro
ni llega la onda grave, ni la etérea espuma;

en el total silencio del reposo de Dios,
en una paz diáfana como el agua dormida,
ángeles, veste blanca más blanca que la nieve,
leen cada uno el libro de una vida.

Cada palabra suya, cruzando el universo,
vuela hacia su destino cual pájaro de presa;
cuando paran, marcando el final de algún verso,
una ánima vacila igual que ante un abismo.

-Pues, desde el nacimiento hasta el postrer latido,
nuestra vida, año a año, igual que fibra a fibra,
es sólo humilde eco de una palabra angélica
que, ante Nuestro Señor, se lee sobre un libro...

II

No son todos los ángeles iguales, ni los libros.
Unos, páginas rojas de lucha y aventura,
son leídos por por ángeles claramente morenos
que borran con su voz la sangre de la letra.

Otros, ángeles de retablo, van cantando
un libro floreado como una primavera;
la alegría les hace más infantil la gracia,
más azules los ojos y más rubio el cabello.

Otros muestran un alba de luz sobre la frente
y reviste su voz un temblor de oración;
y se alza de esta forma, de los claustros del mundo,
una vida secreta, serena y solitaria.

A menudo otros cubren sus ojos con la mano,
como aquel que medita, o divaga, o reposa;
se distraen, sonríen, cuando han de girar hoja,
cual si, al leer, su libro les llevara a otra cosa...

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)