"Sonet per a la "liseuse" de la Maria" de Màrius Torres

Muts en aquestes pàgines, versos sense figura,
sou igual que paisatges apagats en la nit;
us cal la seva veu, aurora que procura
música a cada mot, rostre a cada esperit.

La seva veu, que és com un carboncle, i fulgura
a cada raig de llum que li travessa el pit.
O versos que heu viscut l'instant que transfigura,
no us dolgui de morir, després que ella us ha dit...

El silenci que us pren, és com la deslliurança
d'alguna vida feta per a no viure tant.
I en el mateix somriure que resumeix l'instant,
hi ha en el seu esguard un brill d'esgarrifança

-com, en un violí, al fons de la romança,
sentim l'estremiment d'una corda tibant.

Màrius Torres (5 de gener, 1942)



Soneto para la "liseuse" de María

Mudos en estas páginas, versos sin compostura,
sois igual que paisajes oscuros en la noche;
necesitáis su voz, aurora que procura
música a la palabra, rostro al espíritu.

Su voz que es un carbunclo que fulgura
a cada resplandor que le atraviesa el pecho.
Versos que habéis vivido el si que transfigura,
nos os preocupe morir, después que os haya dicho.

El silencio que os prende es como la libranza
de alguna vida hecha para no vivir tanto.
Y en la misma sonrisa que resume el instante,
en su mirada brilla un cierto escalofrío

-como, en un violín, dentro de una romanza,
oímos un temblor de cuerda tensa.

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)