"¿No sents com vetlla Déu dins de cada misteri..." de Màrius Torres

¿No sents com vetlla Déu dins de cada misteri,
ànima -vell misteri que t'agites dins meu?
¿No vibres tu mateixa com una flama greu,
èbria de l'amplitud de l'infinit aeri?

És Ell. És el seu aire. En el seu si ens ha pres,
i ens duu, amb els ulls tancats, cap a una riba clara.
Ens porta amb Ell; i d'Ell l'infinit ens separa.
Al braç del seu amor l'infinit no és res.

Potser no ullarem mai la llum que tot ho crea
ni mai el nostre esguard podrà penetrar arreu;
no veurem la nostra ànima com Ell mateix la veu,
ni serà tot misteri vençut en una idea;

però sabent que és seu, també, el nostre camí,
ja és prou meravellós de seguir-lo en la fosca
i, amb llavis fets de la seva argila més tosca,
besar molt humilment el seu senyal diví

en cada món secret que envolta el nostre viure.
-En el gran buit que pesa sobre les nostres mans,
en els ulls plens de somnis dels vells i dels infants,
en el rastre, en el bosc, de l'animal més lliure.

Màrius Torres (17 de novembre, 1939)



¿No sientes como Dios vela en todo misterio,
álma -viejo misterio que te agitas en mí?
¿No te mueves tú misma como una grave llama,
ebria de la amplitud del infinito aéreo?

Es Él. Este es su aire. En su seno nos toma,
con los ojos cerrados, hacia una orilla clara.
Con Él nos lleva y de Él lo eterno nos separa.
Al brazo de su amor lo eterno no es nada.

Quizá no veamos nunca la luz que todo crea
ni nunca nuestra vista alcance a todas partes;
no veremos nuestra alma como Él mismo la ve,
ni será todo enigma vencido en una idea;

mas sabiendo que es suyo, también, nuestro camino,
ya es bastante regalo el seguirlo en la fosca
y, con los labios hechos de su arcilla más tosca,
besar humildemente su vestigio divino

en cada mundo arcano que envuelve nuestra vida.
-En el hueco que pesa sobre nuestras dos manos,
en los ojos colmados de sueños de los hombres,
en el rastro, en el bosque, del animal más libre.

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)