"La ciutat llunyana" de Màrius Torres

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres



La ciudad lejana

Hoy que el brazo potente de las furias derriba
la ciudad de ideales que quisimos construir,
entre escombros de sueños, más cerca de la tierra,
Patria, guardános: -que ella no nos sabrá mentir.

Entre gritos extraños, que tu voz siempre pura
nos hable. No nos queda ningún otro consuelo
que creer y esperar la nueva arquitectura
con que brazos más libres puedan rayar tu suelo.

Quién pudiera olvidar la ciudad que se hunde!
Más lejana, más libre, alguna otra habrá
que envíe, por encima del tiempo prisionero,

latidos de aire y fe. La de una voz de bronce
que de torres altísimas se abra por los caminos,
eleve el pecho y calme nuestros pies peregrinos.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)