"Febrer 1937" de Màrius Torres

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
---- sempre el somni que precedeix la força!

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se'n nodreixen poc a poc.

Tot és tebi i frisós, com davançant el foc
de la próxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern !
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.

Màrius Torres



Febrero 1937

Las nubes son más blancas y el cielo es aún más puro.
Tiempo es de morir, pues la vida reemprende.
El mundo, una vez más despierto ante el azur,
presiente ardientemente que aún existe futuro
---- ¡siempre el sueño que precede la fuerza!
Las ramas del almendro notan, tras la corteza,
un agitar suave y oscuro.

El trébol ya verdea en la ribera.
Tiempo es de morir, pues la muerte no está.
Trémula toda cosa de ignorar que le espera.
La nieve soleada desliza en la ladera.
Los ríos se alimentan poco a poco.
Todo es tibio, anhelante, como avanzando el fuego
de la siguiente primavera.

¡Dorados mediodías menguantes del invierno!
Tiempo es de morir, pues la vida comienza.
Como un fuego invisible, maravilloso, interno
bajo la tierra nuda late el susurro eterno
de la larva, la raíz y la semilla.
Así antes, en jarras de áspera apariencia,
se guardaba el vino de Falerno.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)