miércoles, 8 de mayo de 2019

"L’ESCA DEL RETORN" de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

L’ESCA DEL RETORN

De tota espera, amor, visc en exili,
reptant el desdesig. ¿Tindrà retorn
aquest tirany que enfila, lent, els dies,
i el vol de corbs, tibant, que estreny el coll
de l’alegria? Veus? La primavera
d’hivern s’ha fet mestressa de l’agenda.

Cerco en les fulles mortes de l’agenda
les vedrunes que m’han dut a l’exili.
Els teus ulls han vençut la primavera:
fins que li donis porta de retorn
duc el pes mort del meu desig a coll
i el colgo on moren, sense tu, els meus dies.

Deso el mirall on fan l’ullet els dies
que em disfressaven de festa l’agenda.
Vaig caminant amb la set fins al coll
cap on l’aigua emmiralla el meu exili.
Tot és no res: l’anada i el retor
i se’m fa un nus al cor la primavera.

Nego les deus que adollen primavera
i els daus que glaça el trasmudat dels dies.
Refaig, tenaç, el cercle del retorn
al punt del meu amor, que no té agenda
ni rellotge i que s’arma – a cor d’exili -
sense oferir a cap destral el coll.

“Travessaré la carena pel coll
del teu desig cofat de primavera”,
afirmo a contrallum del meu exili
quan només tinc sorra al davant, i dies…,
quan giro cada plana de l’agenda
esborrant bé la tinta del retorn.

No pot callar, no, l’esca del retorn:
duc el senyal del seu ullal al coll.
He tancat bé les portes i l’agenda,
però ho clivella tot la primavera.
Amor, les hores estalonen dies
i triomfen exsangües de l’exili.

Amb sang d’exili signo el meu retorn,
quan, dejuna de dies, em ve al coll
la primavera, perforant l’agenda.
Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


EL CEBO DEL REGRESO

De toda espera, amor, vivo en exilio,
retando al desdén. ¿Tendrá regreso
este sendero que trepa, lento, los días,
y el vuelo de cuervos, tenso, que aprieta el cuello
de la alegría? ¿Ves? la primavera
de invierno se ha hecho dueña de la agenda.

Busco en las hojas muertas de la agenda
los majanos que me han llevado al exilio.
Tus ojos han vencido la primavera:
hasta que le des puerta de regreso
llevo el peso muerto de mi deseo en el cuello
y lo entierro donde mueren, sin ti, mis días.

Guardo el espejo donde hacen un guiño los días
que me disfrazaban de fiesta la agenda.
Voy caminando con la sed hasta el cuello
hacia donde el agua refleja mi exilio.
Todo es nada: la ida y el regreso
y se me hace un nudo en el corazón la primavera.

Ahogo los manantiales que vierten primavera
y los dados que hiela el mudar de los días.
Rehago, tenaz, el círculo del regreso
al punto de mi amor, que no tiene agenda
ni reloj y que se arma – en corazón de exilio -
sin ofrecer a ningún hacha el cuello.

"Atravesaré la cresta por el cuello
de tu deseo tocado de primavera",
afirmo a contraluz de mi exilio
cuando solo tengo arena delante, y días...,
cuando giro cada página de la agenda
borrando del todo la tinta del regreso.

No puede callar, no, el cebo del regreso:
llevo la señal de su colmillo en el cuello.
He cerrado bien las puertas y la agenda,
pero lo agrieta todo la primavera.
Amor, las horas apuntalan días
y triunfan exangües del exilio.

Con sangre de exilio firmo mi regreso,
cuando, ayuna de días, me viene al cuello
primavera, perforando la agenda.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario