domingo, 12 de mayo de 2019

"Com eixida de sobte de capell..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Com eixida de sobte de capell
- Tot Buit – del Gran Prestidigitador
m’aparegueres
……………….viva
……………………..entre les cuixes.
No hi feia res que jo t’hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
……….com la llana més flonja,
………………………………….com un guant
……….que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.

……….(I ara la pell, sovint, em va baldera.)

Ni tampoc que la màgica vareta
fos el meu nom, absolut i tallant,
forçant l’espai, entre els queixos serrats
dels vells cavalls de l’ordre.

……….(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang.)

Ni el salt mortal sense xarxes que em duia
a l’altra banda de l’estranya pista
mentre el món, dins del meu cos obert,
era un cor desbocat, com si una mina
sobtadament dinamitada
adollés el seu riu subterrani,
vius metalls missatgers del pou més cec.

……….(I ara, sovint, camino ran de terra.)

No hi feia res: de tot se’m destronava
a favor del prodigi insurgent,
brillant usurpador que m’arrencava,
d’entre les cuixes, clos, el teu secret.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Como salida de repente del sombrero
- Totalmente Vacío - del Gran Prestidigitador
apareciste
..................viva
........................ ..entre mis muslos.
No importaba que yo te hubiera ofrecido
mi vientre para hacer de doble fondo
......... .como la lana más blanda,
......................………................ .como un guante
......... .que moldeara, fiel, tu creciente.

.......... (Y ahora la piel, a menudo, me va holgada.)

Ni tampoco que la mágica varita
fuera mi nombre, absoluto y cortante,
forzando el espacio, entre las mandíbulas serradas
de los viejos caballos del orden.

.......... (Y ahora, a menudo, el nombre se me funde, bajo la sangre.)

Ni el salto mortal sin red que me llevaba
al otro lado de la extraña pista
mientras el mundo, dentro de mi cuerpo abierto,
era un corazón desbocado, como si una mina
repentinamente dinamitada
vertiera su río subterráneo,
vivos metales mensajeros del pozo más ciego.

.......... (Y ahora, a menudo, camino a ras de tierra.)

No importaba: de todo se me destronaba
en favor del Prodigio insurgente,
brillante usurpador que me arrancaba,
de entre los muslos, cerrado, tu secreto.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario