miércoles, 23 de julio de 2014

"Llibre d'amic", i XV, de Joan VInyoli

Hoste meu, dorms a la galeria;
canten ocells però no et desperten:
tu sempre vetlles i veus
la pluja verda, l'alba roja,
la fruita d'or, el falcó reial.

Tu ets el pastor que vaga
solitari, de nit.
M'he desullat de tant mirar-te,
m'has emboirat de solitud.

Ombres, feresa, vent,
són la teva parla.
Volen orelles en sentir-la,
la penya es torna riu.

De genolls he caigut,
flectat segueixo invisibles passos:
no he d'assolir-te mai.
Ressono tot com el buc ple d'abelles.

JOAN VINYOLI



y XV

Huésped mío, duermes en la galería;
cantan pájaros pero no te despiertan:
tú siempre velas y ves
la lluvia verde, el amanecer rojo,
la fruta de oro, el halcón real.

Tú eres el pastor que vaga,
solitario, por la noche.
Me he desojado de tanto mirarte,
me he anieblado de soledad.

Sombras, fiereza, viento,
son tu habla.
Quieren orejas al oirla,
la peña se vuelve río.

De rodillas he caído,
hincado sigo invisibles pasos:
no he de conseguirte nunca.
Resueno todo yo como la colmena llena de abejas.

JOAN VINYOLI
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario