jueves, 11 de mayo de 2017

"PREFACI" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

PREFACI

Com un interrogant la nit arriba al text.
Quants paràgrafs de gel no has sabut contestar?
Mires les teves mans amb l'escrúpol primer
dels actes interdits per codicils llebrers.
Tot un cos, tot un preu, tota una saga incerta,
i el drama del camí clava espines saqueres.
A dintre teu -ho veus?- hi ha un univers de sang
i un continent calent que no s'ha conquerit.
Tu, indígena de tu clavat a les ruletes,
humà del segle XX, explorador del temps,
tu no et pots negar a res: has d'enfilar pel fil
de totes les preguntes, has de trobar el teu cau,
els finíssims papers on s'escriuen els mites.
I t'asseus al mirall i penses en els pares,
en les fotos perdudes de casaments antics,
en el sexe dels morts i dels teus morts d'avui,
en nits concupiscents en que s'engendren fills,
i podràs escoltar molts batecs de molts cors
de molts amants d'amants de moltíssims països
o el soroll infimíssim de les cel.lules vives:
llacs i encenalls de fets batejant el teu nom.
Quan la faç d'un impuls et convidi a aixecar-te
i a caminar després passos gens calculats,
segurs, però, i precisos cap als balcons oberts,
el vidre et llançarà l'espectacle del circ.
Observa tot allò que puguis observar:
no hi trobaràs mai res incorporat a tu,
mes tampoc no sabràs mai amb exactitud
per on passa la vora entre tu i la distància
ni la muralla crua dels pronoms personals.
Observa tot allò que puguis observar:
funàmbuls vianants, escombriaires destres,
l'hàbil desviament del cotxe en el carril,
dones que feliçment alcen esguards albins,
exercicis de foc, exercicis de riu,
un equilibri tou d'éssers clasificables.
Observa tot allò que puguis observar
i digues, si és que pots, quina és la veritat,
el moviment menut de les dents dels infants
o la paraula grisa de llengües suïcides.
Pensa que en el teu cos un llibre duplicat
ha d'informar el motiu de l'ombra de les celles.
Digues, doncs, si és que pots, considerant-ho tot,
quanta tinta invisible corre pels epitelis
amb les sigles carnals d'un seguici de cecs,
quantes mans hi ha en el pont que t'uneix amb les feres.
I el llaç del mestissatge no s'acaba en el coll.
Ara, si lentament t'acostes als prestatges,
et trobaràs de nou en cambres conegudes
on els accents d'un vers et proclamen hereu.
Escolta bé. Segueix, si vols, el vici frívol
de refer els laberints de les gotes vessades,
però de primer escolta, escolta abans de res
el lament persistent i nocturn dels poetes,
i escriu després, si vols, indígena de tu,
a la pell dels lleons la seva profecia:
cada llavi és un temple, cada poema un furt,
cada temps una lletra d'un alfabet que crida.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


PREFACIO

Como un interrogante la noche llega al texto.
¿Qué párrafos de hielo no lograste objetar?
Examinas tus manos con el primer escrúpulo
de los actos prohibidos por herencias lebreles.
Todo un cuerpo, y un precio, toda una saga incierta,
y el drama del camino clava espinas saqueras.
En tu interior -¿lo ves?- hay de sangre, universo,
y un continente cálido que no se ha conquistado.
Tú, indígena de ti clavado en las ruletas,
hombre del siglo XX, explorador del tiempo,
todo lo has de aceptar: has de enhebrar el hilo
de todas las preguntas, encontrar tu cubil,
los papeles finísimos donde escribir los mitos.
Paras frente al espejo, y piensas en los padres,
en las fotos perdidas de antiguos casamientos,
el sexo de los muertos y de tus muertos de hoy,
noches concupiscentes en que se engendran hijos,
y podrás escuchar latir los corazones
de amantes de otros muchos de abundantes paises
o el ínfimo sonido de las células vivas:
lagos, virutas de hechos bautizando tu nombre.
Cuando la faz de un ímpetu te invite a levantarte
y a caminar después pasos no calculados,
seguros, mas precisos hacia abiertos balcones,
el cristal te echará la exhibición del circo.
Observa todo aquello que puedas observar:
nunca nada hallarás incorporado en ti,
mas tampoco sabrás nunca con preción
por donde pasa el borde entre ti y la distancia
ni la cruda muralla de los pronominales.
Observa todo aquello que puedas observar:
peatones funámbulos, expertos barrenderos,
la hábil desviación del coche en el carril,
hembras que felizmente alzan albas miradas,
ejercicios de fuego, ejercicios de río,
un equilibrio blando de entes clasificables.
Observa todo aquello que puedas observar
y di, si acaso puedes, cuál es la realidad,
el leve movimiento de los dientes de niños
o la palabra gris de las lenguas suicidas.
Entiende que en tu cuerpo un libro duplicado
ha de decir la causa de sombra de las cejas.
Di, entonces, si es que puedes, considerando todo,
cuánta tinta invisible corre los epitelios
con las siglas carnales de un cortejo de ciegos,
qué manos en el puente que te une con las fieras.
De mestizaje, el lazo no se acaba en el cuello.
Ahora, si lentamente llegas a los estantes,
te encontrarás de nuevo en salas conocidas
donde el deje de un verso te proclama heredero.
Oye bien. Continúa, si quieres, con el vicio
de rehacer laberintos de las gotas vertidas,
pero primero escucha, antes, escucha bien
el pertinaz lamento nocturno de poetas,
luego escribe, si quieres, indígena de ti,
a la piel de los leones su áurea profecía:
cada labio es un templo, cada poema un hurto,
cada tiempo una letra de alfabeto que llama.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario