jueves, 18 de julio de 2019

DEIEN QUE ES DEIA AMOR de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

DEIEN QUE ES DEIA AMOR

Era una bèstia estranya,
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d’ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.

Deien que es deia Amor.
Jo l’havia parit
- em deien – i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre els meus braços nus.
Els meu pits no saberen
alletar-lo amb verí.

Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
-vampíricament bell.

I, tanmateix, la sang
tèrbola, s’avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assessí
fins i tot quan dormia
sadollat del meu cos.

Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.

Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


DECÍAN QUE SE LLAMABA AMOR

Era una bestia extraña,
deforme, monstruosa,
macrocéfala, de ojos
desorbitados y ciegos,
de brazos encogidos
y dedos atrofiados
que no habrían sabido
retener nada. La boca
siempre abierta, expectante,
ávida como el vacío,
voraz pozo sin fondo,
sin brocal, viviente.
Chillaba a mi lado.
Decían que se llamaba Amor.

Decían que se llamaba Amor.
Yo lo había parido
- me decían - y era yo
quien debía mecerlo
entre mis brazos desnudos.
Mis pechos no supieron
amamantarlo con veneno.

Decían que se llamaba Amor.
Día a día sentía
su mordisco brutal
- vampíricamente bello.

Y, sin embargo, la sangre
turbia, se avivaba
y me cantaba en las venas,
para conjurar el miedo,
ambivalente, dual,
corriendo hacia el fin.
Y con dulce voz llamaba
a aquel lento asesino
incluso cuando dormía
saciado de mi cuerpo.

Decían que se llamaba Amor
y me dejaron con él
completamente sola. Finalmente
lo maté. Deshecha,
descuartizada, abierta,
como si una culpa inmensa
apuñalara la luna
de mi vientre, como un
suicidio que me hiciera
otra vez estéril.

Decían que se llamaba Amor.
Y ahora que tú has venido
no sé qué nombre dar
a lo que desde el vacío
germina hacia ti,
inciertamente aún,
cuerpo adentro, luna adentro.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario