jueves, 7 de marzo de 2019

"ROMANÇ DE LA SOLITUD SENSE SABATES" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

ROMANÇ DE LA SOLITUD SENSE SABATES

Per a Pep Duran

Tristesa, que et dius marduix!
On has perdut les sabates?
¿No saps que la solitud
ja no sap anar descalça
i empaita la lluna al bosc
sobre les petges de l’aigua?

Sense fressa ni remor,
passa-passeta de llana,
solitud de peus cansats
vol xinel.les escarlates.
No té cuiro ni didal
sabater que les clavava.

No tinc cuiro ni didal
ni soles ni claus d’escata.
Sota trebol constel.lat
segueixo el bleix de la tarda.
A la vora de la mar
trobo una taula parada.

¿Quina nina hi ha deixat
borseguins de xocolata?
S’hi fonen al bat del sol
i esquitxen les estovalles.
Els gots es tornen tinters
i els plats, cartipassos d’aigua.

M’endinso, la mar endins,
amb les veles afuades,
merinera en vers obscur
escrit amb rella de plata.
Quan sóc al tomb de l’avenc
dins l’atzar calo les xarxes.

Quin gravadal de tresors
la tristor s’embutxacava!
Babutxes amb picarols
i tapins amb flaires d’algues,
socs de fusta de corall
i sandàlies de nacre.

Botines de l’Orient
dins una copa gebrada,
l’escarpí de serení,
l’avarca, i vent a la barca!
Pel cel roig de la dissort,
una oreneta negada.

M’enduc en paper assecant
el nom de la marinada.
Albes de negre xarol,
nits amb lluor d’arma blanca
m’enceten la pell del cor
i m’escapcen la petjada.

Escaquer d’ombra i de sal,
- sang i tinta, lluna amarga -
faig caure en joga fugaç
alfils i torres de guaita
i amb vestit d’herba d’agram
perdo els passos per l’escala.

La solitud s’ha menjat
empremta, peu i sabata.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)




ROMANCE DE LA SOLEDAD SIN ZAPATOS

Para Pep Duran

¡Tristeza, que te llamas moradux!
¿Dónde has perdido los zapatos?
¿No sabes que la soledad
ya no sabe ir descalza,
sigue a la luna en el bosque
sobre las huellas del agua?

Sin sonido ni rumor,
paso-pasito de lana,
soledad de pies cansados
quiere chinela escarlata.
No tiene dedal ni cuero
zapatero que las clava.

No tengo dedal ni cuero,
suelas ni clavos de plata.
Bajo trébol constelado
sigo el ansia de la tarde.
En la orillita del mar
hallo la mesa parada.

¿Qué muñeca me ha dejado
borceguís de chocolate?
Los funden rayos de sol
y salpican los manteles.
Vasos se vuelven tinteros,
platos, carpetas de agua.

Penetro, mar adentro,
con las velas desplegadas,
Marinera en verso oscuro
hecho con reja de plata.
Al ir a cruzar la sima
al azar caló las mallas.

¡Qué cantidad de tesoros
la tristeza se embolsaba!
Babuchas con cascabeles,
chapines oliendo a algas,
zuecos de árbol de coral
junto a sandalias de nácar.

Botines de Extremo Oriente
en una copa escarchada,
escarpines de rocío,
abarca, ¡y viento en la barca!
Por cielos de la desdicha,
la golondrina ahogada.

Me llevo en papel secante
nombre de la marejada.
Albas de negro charol,
noche en que brilla arma blanca
rozan piel del corazón
y me cortan la pisada.

Tablero de sombra y sal,
- sangre y tinta, luna amarga -
mato en jugada veloz
alfil y torres de guaita,
vestida de hierba grama
pierdo el pie por las escalas.

La soledad se ha comido
zapato, pie, y pisada.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario