jueves, 21 de marzo de 2019

"Aquesta capsa dolça..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

III

Aquesta capsa dolça
de molsa
que et guarda, amb pany fadat;
que oneja sense fressa,
ni pressa,
amb bleix extasiat,

és el meu cos que et serva
com l’herba
serva el crit del seu verd;
que es corba al teu creixent
i aprèn
el teu batec obert.

¿Quina remor petita
m’invita
a abocar-me al pou clar?
¿Quin ressò de salobre
mig m’obre
finestres al demà?

Sento els dits de la pluja
que puja
vidre amunt del meu cor.
I els nusos de llevant,
trucant
per fer fora la mort.

¿Com granarà el paisatge
que, en gatge
de tendresa, m’ofrenes,
si l’ombra del neguit
ha ordit
paranys a les carenes?

¿Com obriré la fruita
que lluita
amb armes de festí,
si la dansa d’arrels,
amb tels
d’enyor, trena el camí?

¿Com tindré del teu cau
la clau,
si tristor m’esgarria?
Per copsar el teu senyal
em cal
vestit nou d’alegria!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



III

Esta dulce caja
de musgo
que te guarda, con cerradura encantada;
que ondea sin ruido,
ni prisa,
con ansia extasiada,

es mi cuerpo que te conserva
como la hierba
conserva su grito verde;
que se curva a tu creciente
y aprende
tu latido abierto.

¿Qué pequeño rumor
me invita
a asomarme al pozo claro?
¿Qué eco de salobre
me abre a medias
ventanas al mañana?

Oigo los dedos de la lluvia
que sube
cristal arriba de mi corazón.
Y los lazos del levante,
llamando
para expulsar a la muerte.

¿Cómo granará el paisaje
que, en garantía
de ternura, me ofreces,
si la sombra de la desazón
ha urdido
trampas en las cumbres?

¿Cómo abriré la fruta
que lucha
con armas de festín,
si la danza de raíces,
con telarañas
de nostalgia, trenza el camino?

¿Cómo obtendré de tu cubil
la llave,
si la tristeza me extravía?
¡Para captar tu señal
preciso
vestido nuevo de alegría!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario