lunes, 11 de marzo de 2019

"Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

III

Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estimo: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’obre un fruit amb colors d’alegria.

Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.

L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.

L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



III

¡Hiedra que me invades el vientre y la locura!
Canal entre cielo y agua, nubarrado de fuego.
Te quiero: soy la lluvia que empapa las ruinas
donde, tenaz, se abre un fruto con colores de alegría.

Hiedra que vienes del mar. Canal de olas muy crecidas.
El estrago apenas te roza la piel: la vida se abre.
Para ti, seré el sol y la luna granada
y casa sin orgullo con pozo, bodega y almazara.

El huerto crepuscular del azar que rompe las puertas
al mismo nivel y que invita a la fiesta de las lilas.
La ternura que estrena balcón y cielo de damasco.
El jadeo que aviva en danza de cobre las hojas muertas.

El olivo y la vid. Ladrillar, fragua y era.
Crisol donde llamea vuelo de quimera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario