martes, 12 de marzo de 2019

"Hoste que has arribat de cop, sense embaixada." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IV

Hoste que has arribat de cop, sense embaixada.
L’atzar lúcid se’n riu, del seny d’ull emboirat,
i en carrossa de festa t’ha dut fins a l’entrada
de casa: benvingut a aquest àpat sobtat!

Qui ha convocat, d’incògnit, a la taula parada?
Seu a l’escó: fa fred al raval enrunat
on l’ordre té el palau. Fes ben viva l’estada,
per covar la tempesta i entrar-hi a escac i mat.

T’he cridat i has vingut: ni tan sols jo ho sabia.
La pluja et fa teulada; l’aventura, bancal.
Duus al front el senyal del trasbals tardoral
i a l’arrel, estergits, l’esperó i la utopia.

L’amor sense triaga t’ha franquejat la via
fins on crepita l’ascla del meu cor vegetal.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



IV

¡Huésped que has llegado de pronto, sin aviso.
El lúcido azar se ríe, del juicio del ojo nublado,
y en carroza de fiesta te ha llevado hasta la entrada
de casa: ¡bienvenido a esta comida repentina!

¿Quién ha convocado, de incógnito, a la mesa puesta?
Siéntate en el escaño: hace frío en el arrabal en ruinas
donde el orden tiene palacio. Haz muy viva la estancia,
para incubar la tormenta y entrar a jaque mate.

Te llamé y has venido: ni siquiera yo lo sabía.
La lluvia te hace tejado; la aventura, bancal.
Llevas en la frente la señal de la conmoción otoñal
y en la raíz, estarcidos, la espuela y la utopía.

El amor sin remedio te ha franqueado la vía
hasta donde crepita la lasca de mi corazón vegetal.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario