“Estimada Marta, VIII”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

VIII

Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara, un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)


VIII

Marta, la plenitud no es un páramo
ni este silencio de ahora, un pozo seco;
la esfera gira lentamente y el tiempo
se ha parado en lo oscuro de tus cabellos.
Aguas y viento reposan y el deseo
es una rama con toda clase de frutos.
Qué lejos de todo, y los dedos aquietados
entre tus dedos, la espuma de los colores
en el fondo de los ojos, aquietados también.
Qué lejos de todo, y músicas y voces
configurando la huella de tu cuerpo
que amo tanto, sobre mi piel.
Nada nos pertenece y somos señores de todo.
La sombra de la sombra alarga el secreto
mucho más allá del gesto y la desazón.
Cierro los ojos y aspiro tu perfume
compacto y denso, tan lleno de sal.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)