miércoles, 10 de julio de 2013

"Final del laberint. Poema I", de Salvador Espriu

Soll das Herz vollkommene Bereitschaft, so muss
es beruhen auf einem Nichts -in diesem liegt
zugleich das höchste Vermögen, das es geben kann.
MEISTER ECKEHART. Von der Abgeschiedenheit

Et propterea magnus Dionysius dicit intellectum Dei
magis accedere ad nihil quam ad aliquid. Sacra autem
ignorantia me instruit hoc, quod intellectui nihil videtur,
esse maximum incomprehensible. -Quis enim
intelligere possit unitatem infinitam per infinitum omnem
oppositionem anteceentem, ubi omnia absque
compositione sunt in simplicitate unitatis complicata,
ubi non est aliud vel diversum, ubi homo non differt 
a leone et caelum non differt a terra, et tamen verissime 
ibi sunt ipsum, non secundum finitatem suam, sed
complicite ipsament unitas maxima? -Desiderium autem
nostrum intellectuale est intellectualiter vivere, hoc
est continue plus in vitam et gaudium intrare
NICOLAUS DE CUSA. De docta ignorantia

Dedicat a la clara memòria de Francesc Espriu,
el meu pare (30-IV-1940)
Dedicado a la clara memoria de Francesc Espriu,
mi padre (30-IV-1940)

I

Amb lent dolor esdevé somni fosc
aquella llum dels altíssims palaus.
I el temps l'escampa pel record, ja flor desfeta
als dits aspres de pluja del meu extrem hivern.
Miro tota la nit i sento el cor
vastíssim de la terra, el maternal
respir fangós que guarda el vinent blat.
Arribaran demà tranquil.les hores,
obertes ales amples dels ocells
duran al camp les grans calmes d'estiu.
Hi haurà potser molt piadosos arbres
d'ombres esteses damunt secs camins.
Però jo, que sabia el cant secret de l'aigua,
les lloances del foc, de la gleva i del vent,
sóc endinsat en obscura presó,
vaig davallar per esglaons de pedra
al clos recinte de llises parets
i avanço sol a l'esglai del llarg crit
que deia per les voltes el meu nom.

Salvador Espriu

I

Con lento dolor se vuelve sueño oscuro
aquella luz de los altísimos palacios.
Y el tiempo la esparce por el recuerdo, ya flor deshecha
en los dedos ásperos de lluvia de mi extremo invierno.
Miro toda la noche y siento el corazón
vastísimo de la tierra, el maternal
respiro fangoso que guarda el próximo trigo.
Llegarán mañana tranquilas horas,
abiertas alas anchas de los pájaros
llevarán al campo las grandes calmas del verano.
Habrá quizás muy piadosos árboles
de sombras extendidas sobre secos caminos.
Pero yo, que conocía el canto secreto del agua,
las alabanzas del fuego, de la tierra y del viento,
me he adentrado en oscura prisión,
bajé por peldaños de piedra
al cerrado recinto de lisas paredes
y avanzo solo en el pavor del largo grito
que decía por las bóvedas mi nombre.

Salvador Espriu
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario