miércoles, 15 de agosto de 2018

"L’esgambi de la mort sento com minva..." de Maria-Mercè Marçal (Cau de Llunes, 1973-1976)

L’esgambi de la mort sento com minva
dessota els arcs florits de gaverneres…
L’esgambi de la mort. Bullen les eres
de vent i de cançó. La por s’estimba.

Arreu, arreu, amara les dreceres
pluja d’ocells irats, esplomats d’armes,
que a rem i a vela van neulint cadenes.

En va contra ells atlants d’acer avancen.
L’estol s’acreix, s’acreix la xiscladissa
i el clam és alt, i tornen roigs els àlbers:
Al cor de l’esperança crema el dia.

Maria-Mercè Marçal (Cau de Llunes, 1973-1976)


Noto como mengua el espacio de la muerte
bajo los arcos floridos de rosales…
El espacio de la muerte. Bullen las eras
de viento y de canción. El miedo se despeña.

Por todas partes, por todas, empapa los atajos
lluvia de pájaros airados, plumados de armas,
que a remo y vela van menguando cadenas.

En vano avanzan contra ello atlantes de acero.
La escuadra aumenta, aumenta el griterío
y el clamor es mayor, y se vuelven rojos los álamos:
En el corazón de la esperanza arde el día.

Maria-Mercè Marçal (Cau de Llunes, 1973-1976)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario