La pesta negra arriba a Barcelona (Apocalipsi 21: 8)

 

 

LA PESTA NEGRA ARRIBA A BARCELONA
Maig de 1348

El maig de 1348, la pesta negra arribà a Barcelona. Ara se sap

que havia aparegut un any abans a Caffa, fortí dels genovesos a Crimea,

durant el seu assetjament pels tàrtars. Però llavors es va atribuir

a l'enverinament de les aigües pels pobres mendicants estrangers,

dels quals va haver que foren torturats i cremats; com també alguns jueus.

No es coneix cap remei per a la malaltia: es fan sagnies, es cremen herbes,

les robes i pertinences dels difunts. Es creu castic de Déu: es celebren

processons expiatòries, confessions, penitències. Es trenquen els camins,

es col·loquen guardians a les portes de la ciutat; els que poden

- el rei i els nobles - van d'una vila a l'altre fugint de l'epidèmia.

Moren autoritats de Barcelona i una cinquena part de població.

Després, la pesta torna cada quatre o cinc anys, precedida o seguida

de la fam. L'agost de 1362 es produeix la mortaldat dels infants;

deu anys després, la mortaldat dels mitjans (les persones de mitjana edat).

No és sinó a començaments del segle XV que el cos humà comença

a desenvolupar anticossos. La població s'ha reduït a la meitat.

(A l'illa de Sardenya, per exemple, sol·liciten al Papa que autoritzi

el matrimoni entre parents.) Els pobles i ciutats resten deserts,

les terres conreades es fan boscos. Els vius es queden amb els béns dels morts,

creix el nivell de vida. Fins al segle XIX, a aquesta pesta li seguiran d'altres:

tifus, verola, diftèria, paludisme, disenteria, febre tifoidal, tuberculosi...

I també malalties no epidèmiques: sífilis, mals parasitaris, lepra... 

 

Pere Casas Serra (17-08 a 04-11-2021)

 

 

 

LA PESTE NEGRA LLEGA A BARCELONA
Mayo de 1348

En mayo de 1348, llegó la peste negra a Barcelona. Se sabe ahora 

que había aparecido un año antes en Caffa, fortín de genoveses en Crimea,

durante su asedio por los tártaros. Pero entonces, se atribuyó en principio 

al envenenamiento de las aguas por los pobres mendigos extranjeros,

de los cuales los hubo que fueron torturados y quemados; como algunos judíos.

No se conoce cura para la enfermedad: se hacen sangrías, se queman hierbas,

las ropas y los bienes de los muertos. Se cree que es un castigo de Dios: se celebran

procesiones votivas, confesiones y penitencias. Se rompen los caminos,

se colocan guardianes en las puertas de la ciudad; los que pueden

- el rey y algunos nobles - van de una villa a otra rehuyendo la epidemia.

Mueren autoridades y de la población la quinta parte.

Después, la peste vuelve cada cuatro o cinco años, precedida o seguida

por el hambre. En agosto de 1362 se produce la mortandad de los niños;

diez años después, la mortandad de los medios (las personas de mediana edad).

No es sino a comienzos del siglo XV que el cuerpo humano empieza

a desarrollar anticuerpos. La población se ha visto reducida a la mitad.

(En la isla de Cerdeña, por ejemplo, solicitan al Papa que autorice

casarse entre parientes.) Los pueblos y ciudades se despueblan,

las tierras cultivadas se hacen bosques. Los vivos hacen suyos los bienes de los muertos,

crece el nivel de vida. Hasta el siglo XIX, se siguen otras pestes:

tifus, viruela, difteria, paludismo, disentería, fiebre tifoidea, tuberculosis...

Y también dolencias no epidémicas: sífilis, males parasitarios, lepra...

 

Pedro Casas Serra (17-08 a 04-11-2021)