“La gesta dels estels”, LLEGENDA, de Joan Salvat-Papasseit

LLEGENDA

A Teresa Lostau de Nogués

Ran mateix del camí
hi ha una cripta tot d'heura,
i una Verge tan bella
…..............................tan bella
que no sembla del cel,
sinó de pagania
—però els pagesos li diuen Maria.

Els matins que fa sol
ran mateix del camí hi aparien la cleda,
el xaval s'hi ajaça i beu vi
i la Verge s'el mira i l'advera:
—mai s'ha dit que un moltó fos ferit.

A les tardes de pluja i de fred
és tan sola la cripta que la Verge s'hi glaça—
no se sap qui la llàntia li encén
però el cremell de tan viu l'amanyaga,
i no deixa d'anar-hi la garsa.

Mes si en feia aquest vespre de vent!
pel camí no s'hi veia ni una ànima
i la llàntia es moria rabent:

—dues cuques de llum s'enfilaven
i encenien la llàntia altre temps. 

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

*

LEYENDA

A Teresa Lostau de Nogués

Al lado mismo del camino
hay una cripta toda cubierta de yedra,
y una Virgen tan bella
…................................tan bella
que no parece del cielo,
sino de paganía
—pero los labradores la llaman Maria.

Las mañanas que hace sol
al lado mismo del camino arreglan la cerca,
el chaval se tumba y bebe vino
y la Virgen se lo mira y le asegura:
—nunca se ha oído que un carnero se hiriera.

Las tardes de lluvia y de frío
está tan sola la cripta que la Virgen se hiela—
no se sabe quien le enciende la lámpara
pero de tan vivo el pábilo la acaricia,
y no deja de ir la urraca.

¡Pero qué viento hacía esta noche!
por el camino no se veía un alma
y la lámpara se apagaba de golpe:

—dos luciérnagas trepaban
y encendían la lámpara otra vez. 

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

(Versión de Pedro Casas Serra)