martes, 9 de abril de 2019

"UNA ALTRA FEDRA, ENCARA" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

UNA ALTRA FEDRA, ENCARA

A X. P.

¿La teva joventut tindrà les mans
prou grans per abastar la meva pena
i amoixar-la, com un cadell rebec,
perquè respecti els límits, perquè acati
el bleix de primavera que se’ns endú, vibrants?
Amic, no vull el ròssec del fat sobre els teus anys,
ni el camí que no fou, ni la recança
d’un país que et pertany, constel.lat de cruïlles
encara per saber, de fites abastables
sols amb ulls sense enyor. Fuig del llast dels meus ulls
per massa temps esclaus de les meves petjades,
intèrprets obstinats de senyals obstinats
a arrapar-se als meus peus. Fuig del meu cor, voraç
de tanta primavera a la deu dels teus llavis;
vampir del teu batec, del teu orgull de príncep
a qui no cal vassall per coronar el desig.
Fuig dels meus mots, tan vells quan cerco d’estimar-te
on tot renaix, on l’hora renova la semença
del verd i obre la porta a fulles exaltades,
a la saba que imita la sang adolescent.
Dóna’m un mot, només, de la teva escomesa
que agenolla les ombres al teu pas, ignorant
encara de l’atzar que t’assenyala límits,
del fer i del desfer que van teixint la pena
i desteixint-la sense saber mudar camí.
I pren aquestes mans, qui sap si prou menudes
per perdre’s dins la teva joventut.

Primavera de 1982

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



OTRA FEDRA, AÚN

A X. P.

¿Tendrá tu juventud las manos
bastante grandes para abarcar mi pena
y acariciarla, como a un cachorro rebelde,
para que respete los límites, para que acate
el jadeo de primavera que se nos lleva, vibrantes?
Amigo, no quiero el roído del hado sobre tus años,
ni el camino que no fue, ni la pesadumbre
por un país que te pertenece, constelado de cruces
aún por conocer, de hitos alcanzables
solo para ojos sin nostalgia. Huye del lastre de mis ojos
por demasiado tiempo esclavos de mis huellas,
intérpretes obstinados de señales obstinadas
en agarrarse a mis pies. Huye de mi corazón, voraz
de tanta primavera en la fuente de tus labios;
vampiro de tu latido, de tu orgullo de príncipe
que no precisa de vasallo para coronar el deseo.
Huye de mis palabras, tan viejas cuando pretendo amarte
donde todo renace, donde la hora renueva la semilla
de lo verde y abre la puerta a hojas exaltadas,
a la savia que imita la sangre adolescente.
Dame una palabra, solo, de tu acometida
que postra las sombras a tu paso, ignorante
aún del azar que te señala límites,
del hacer y deshacer que van tejiendo y destejiendo
la pena sin saber cambiar el camino.
Y toma estas manos, quién sabe si suficientemente pequeñas
para perderse dentro de tu juventud.

Primavera de 1982

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario