miércoles, 10 de abril de 2019

"TRIAR" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

TRIAR

A l’Heura

Tu no vas triar pas
d’encertar-me amb el dard
de la teva escomesa
contra el buit. Ni de ser
sovint aquest gran gep
incrustat en la carn
que em blega, insidiós,
amb la seva ombra sempre
present, com si de cop
s’haguessin trasbalsat
tots els confins i ja
no sabés o començo
ni on acabo. Tu
no vas triar, tampoc
d’esser aquesta glopada
de sol esbatanat
que em sobta, a plena boca
sovint, aquest foc nou
que em parla al fons dels ulls
quan et fan de mirall
i a través teu eixamplo
l’atzur, cavo jardins
ençà i enllà del mur
que em divideix i ens fita.
Tu no vas triar pas
d’afegir-te a aquest circ
on les rialles sagnen
i on vells funambulistes
percacen vells estels
inabastables. Tu
no vas triar la barca
ni la vela ni el rem
ni lluna ni sorral.

Però jo sí: jo vaig
gosar poder triar.
I el bleix contradictori
d’aquest camí que fem
de costat fins que tu
triïs, sense retop,
no és l’estigma fosc
o lluminós d’un fat
inapel.lable, extern:
el ganivet, la joia
- de doble tall – suspesos
sobre el meu cap sóc jo
qui els he triat. Mai no
podré fer-ne una culpa
esmolada en secret
per disparar-la contra
l’absurd o contra tu
- fosos en una sola
moneda sense cares -.
Tu, que et vares fer carn
dins meu sobtadament
com l’hoste que ha vingut
sense avisar i invoca
lligams atàvic, velles
lleis, pactes segellats
sang contra sang. Llavors,
tapant-me les orelles
per no sentir-te, vaig
triar. Sola, d’arrel,
vaig deixar que pugés
la saba, lentament,
a mesura que obria
les portes i s’inflaven
tot de veles: la mar
que envaïa la casa.
Sola vaig dir-te: creix.
I, pas a pas, sabent
que ens duien els meus peus
vaig gosar crèixer amb tu.

1982

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


ELEGIR

A Hiedra

Tú jamás elegiste
acertarme con el dardo
de tu acometida
contra el vacío. Ni ser
a menudo esta gran joroba
incrustada en la carne
que me comba, insidiosa,
con su sombra siempre
presente, como si de golpe
se hubieran trastornado
todos los confines y ya
no supiera dónde empiezo
ni dónde acabo. Tú
no elegiste, tampoco
ser esta bocanada
de sol radiante
que me sorprende, en plena boca
a menudo, este fuego nuevo
que me habla en el fondo de los ojos
cuando te hacen de espejo
y a través de ti ensancho
el azul, cavo jardines
aquí y allá del muro
que me divide y nos acota.
Tú jamás elegiste
añadirte a este circo
donde las risas sangran
y donde viejos funámbulos
perseguimos viejas estrellas
inalcanzables. Tú
no elegiste la barca
ni la vela ni el remo
ni luna ni arenal.

Pero yo sí: yo osé
atreverme a elegir.
Y el jadeo contradictorio
de este camino que hacemos
juntas hasta que tú
elijas, sin vuelta atrás,
no es el estigma oscuro
o luminoso de un hado
inapelable, externo:
el cuchillo, la joya
- de doble filo - suspendidos
sobre mi cabeza soy yo
quien los ha elegido. Nunca
podré convertirlo en una culpa
afilada en secreto
para dispararla contra
el absurdo o contra ti
- fundidos en una sola
moneda sin caras -.
Tú, que te hiciste carne
dentro de mí repentinamente
como huésped llegado
sin avisar que invoca
vínculos atávicos, viejas
leyes, pactos sellados
sangre con sangre. Entonces,
tapándome los oídos
por no oírte,
elegí. Sola, de la raíz,
dejé que subiera
la savia, lentamente,
a medida que abría
las puertas y se hinchaban
todas las velas: el mar
que invadía la casa.
Sola te dije: crece.
Y, paso a paso, sabiendo
que nos llevaban mis pies
osé crecer contigo.

1982

 Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario