martes, 3 de octubre de 2017

"EL COR DE CHOPIN" de Txema Martínez Inglés (Sentit, 2003)

EL COR DE CHOPIN

A M. Alba M.I.

Recordo els dits de la meva germana
sobre les tecles negres i espelmoses
del piano de casa,
els seus peus menuts als pedals
caminant suaument,
com si passessin per damunt d'un somni.
Cada tarda, ella aprenia a tocar
Chopin, una vegada rera l'altra,
mentre jo feia els deures o jugava
a terra al seu costat,
sota la cua llarga dels cabells
i un cel de pentagrames.
Cada vespre, els seus nocturns naixien
de martellets de fusta, els sentíem niar
pels racons d'aquell pis de lloguer dels setanta,
voletejant en l'hora baixa
com ocells resplendents vora l'abisme.
Un dia de juny, mentre la padrina
netejava maduixes a la cuina,
va surar del no-res la Barcarola,
balancejant-se, transparent,
com mai l'havia interpretat abans,
i després d'escoltar-la ens vam quedar quiets,
vam aprendre el silenci.

L'endemà, se'n va anar de casa.
Recordo la mare plorant
a l'hora de dinar, la mà del pare
tancant de cop la tapa del piano,
el sanglot del metall inconsolable.

Va caldre temps per apagar la música.
Jo seguia sentint les notes fràgils
des dels respiradors, a les parets i al sostre,
al passadís fosc, per les canonades,
sota l'aigua del bany.
...............................Quan va desaparèixer,
va arribar un nou silenci, però no el de l'absència,
sinó un silenci intens més enllà del record
que podíem palpar en cada cop de porta,
en el batre de truites i el traginar de plats
i bombones, la veu que em cridava a sopar,
els discursos per televisió,
i retalls de converses, discussions i rialles
flotant sobre els balcons d'un bloc de barri.
Fins i tot quan ja no la trobava a faltar,
podia escoltar el buit
que s'havia oblidat a casa nostra,
al deixar enrere la ciutat cendrosa
buscant un altra casa
o una altra mena de felicitat.

Callat, el pare feia els passatemps,
i la mare cantava, mentre endreçava el pis,
la mateixa cançó recomençada.
Jo llavors no ho sabia, però havia enterrat,
com van enterrar el cor de Chopin a Varsòvia,
el cor d'un nen en un piano
aquell dia de juny,
quan la meva germana va marxar
i ens va deixar allà, sols.

Txema Martínez Inglés (Sentit, 2003)


EL CORAZÓN DE CHOPIN

A M. Alba M.I.

Recuerdo los dedos de mi hermana
sobre las teclas negras y blanquecinas
del piano de casa,
sus pequeños pies en los pedales
andando suavemente,
como si pasaran por encima de un sueño.
Cada tarde, ella aprendía a tocar
Chopin, una y otra vez,
mientras yo hacía los deberes o jugaba
a su lado en el suelo,
bajo la larga cola de sus cabellos
y un cielo de pentagramas.
Cada anochecer, sus nocturnos nacían
de macillos de madera, los oíamos anidar
por los rincones de aquel piso de alquiler de los setenta,
revoloteando en el atardecer
como pájaros resplandecientes junto al abismo.
Un día de junio, mientras la madrina
limpiaba fresas en la cocina,
flotó de la nada la Barcarola,
balanceándose, transparente,
como nunca la había interpretado antes,
y después de escucharla nos quedamos quietos,
aprendimos el silencio.

Al día siguiente, se fue de casa.
Recuerdo a madre llorando
a la hora de comer, la mano de padre
cerrando de golpe la tapa del piano,
el sollozo del metal inconsolable.

Hizo falta tiempo para apagar la música.
Yo seguía oyendo las frágiles notas
en los tragaluces, las paredes y el techo,
en el oscuro pasillo, por las cañerías,
bajo el agua del baño.
...............................Cuando desapareció,
llegó un nuevo silencio, pero no el de la ausencia,
sino un silencio intenso más allá del recuerdo
que podíamos palpar en cada golpe de puerta,
en el batir de tortillas y el traginar de platos
y bombonas, la voz que me llamaba a cenar,
los discursos por televisión,
y trozos de conversaciones, discusiones y risas
flotando sobre los balcones de un bloque de barrio.
Incluso cuando ya no la echaba de menos,
podía escuchar el vacío
que había olvidado en nuestra casa,
al dejar atrás ciudad cenicienta
buscando otra casa
u otro tipo de felicidad.

Callado, mi padre hacía los pasatiempos,
y mi madre cantaba, mientras limpiaba el piso,
la misma canción recomenzada.
Yo entonces no lo sabía, pero había enterrado,
como enterraron el corazón de Chopin en Varsovia,
el corazón de un niño en un piano
aquel día de junio,
cuando mi hermana se fue
y nos dejó allí, solos.

Txema Martínez Inglés (Sentit, 2003)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario