"Molt lluny d'aquí" de Màrius Torres

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima és fa lleugera
com enmig de la vasta paciència de la mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Màrius Torres


Lejos de aquí

Existe una ciudad, lejos de aquí, dulce y secreta,
donde años de alegría son breves como noche;
donde el sol es feliz, el viento es un poeta,
y la neblina es fiel como mi espíritu.

El Oriente dejó su simiente de rosas,
la media luna cálida de su menguante eterno
y, aparte de un silencio de persianas cerradas,
un hondo río que corre por la noche de invierno.

A las viejas callejas, llenas de fervor, llega
no sé yo de qué siglos un gris de amor e incienso;
el tañer de campanas mantiene el alma viva
y su latido es libre cual corazón de niño.

Allí, mejor aún que en parques señoriales,
los campos más humildes se abren al ocaso;
su reposo es tan grande que el alma se aligera
como frente a la vasta paciencia de la mar.

Nada llama a mi pecho con más ternura, ahora,
que aquellas sendas hondas de chopos y cañales.
Su recuerdo hace un rastro de pesar a mi paso;
vuelve grave a mi hombro la mano de mi padre.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)