viernes, 27 de julio de 2018

"ETIÒPICA" de Manuel Forcano (El tren de Bagdad, 2004)

Trahit sua quemque voluptas
(A cadascú l’empeny el seu desig)
VIRGILI


Ab qual poter, oh Dei, donaste alla beltà!
(Ah, quin poder, oh Déu, heu donat a la bellesa!)
PETRO METASTASIO i
W.A. MOZART (La clemenza di Tito)


ETIÒPICA

Els déus han de venir a mi, i no pas jo anar cap a ells!
PLOTÍ

Han vingut els déus a mi.
De nit cantaven i tocaven els tambors
al voltant d’una foguera.
Nus, sanefes pintades a la pell,
ballaven imitant els espasmes dels ocells
quan una sageta els fa inútils les ales.
Abans de representar la mort, però,
incubaven un ou ple de vida
i prometien vols a més altura.
Un d’ells va acostar-me als llavis un calze ple de lava.
La carn pot ser volcànica. I jo
panteixava posseït
entre l’alta temperatura d’aquells braços.
Del nostre foc s’alçava un fum d’udols
que va atreure les hienes:
volien repartir-se la carn que sospiràvem.
A la muntanya sagrada d’Ilubàbor -va dir-me-,
la pluja cau a l’inrevés,
de la terra al cel,
i els llamps creixen com flors altíssimes de llum.
A la muntanya sagrada d’Ilubàbor -va dir-me-,
la immortalitat només dura uns instants,
el temps breu del gaudi: viure el plaer
és ser emperador d’un país inexistent
que domina en secret tot el planeta.

Que fosca és una pell quan després de besada
la recordes. O era la nit
agafada a tu com jo
imitant els moviments de ventre de les boes
que escanyen només per sobreviure.
Crèiem morir moltes vegades,
però cada any revivíem
igual que el riu Awaix amb els monsons:
la pluja bruta relliscava sobre el fang
i el corrent s’escumava
com la sang als braços nerviüts
dels portadors del gran rei Wedem Arad:
“Vull que el meu imperi -deia-
brilli com les enormes gotes de suor
dels meus setze camàlics,
que sigui fort i bell
com la bromera al voltant dels seus genolls
ara que travessem el riu.”
L’amor i l’Awaix,
es feien cabalosos,
grogues flors verinoses a les ribes,
i guerres de boques d’hipopòtams:
heu dormit mai en un llit de llengua i dents?

Quan s’incendian les ombres al migdia
i ningú no transita cap camí,
a Lalibelà
vas aparèixer d’un buc d’abelles
enmig d’un núvol d’ales.
I vam tastar la sal del sucre
entre arbres llampeguejats:
cada nit al país de Welo
les tempestes són foc blau,
aigua agullada, terra
que es descompacta en fang.
El vent bufa esmolat
com les llances de la tribu dels Agau.
La tempesta cau sobre la selva
com sense cap paret
un sostre o sense potes
el ventre de la serp. La por
riu a l’esquena dels animals que fugen.
Dins la closca, la tortuga
tanca fort els ulls. Els trons
són enormes sitges que rebenten,
forquillegen els llamps la terra.
Plovia com dits rapids
sobre un piano.

Aquell rostre tenia la força dels terratrèmols,
l’estrèpit brutal dels continents
en emergir dels oceans.
Roques agrestes amb un cim
de llavis tendres.
Beure i ser begut
amb la set contundent dels elefants
quan en l’estació seca a les planes de Gojam
esclafen la jungla que els barra el pas
fins arribar-se a les aigües verdes del llac Tana:
escumejen l’aigua amb les potes,
bramen i claven els ullals
a les onades. Milers de flamencs
alcen el vol. I és tan ample el cel:
els esclaus no saben què fer
amb la llibertat.

Als palaus de Gonder,
ciutat imperial, els dervitxos sudanesos
giravoltaven sense pausa,
i en el mareig i l’èxtasi
vaig entendre que no complir el desig
és arrencar el mar dels llavis de la platja.
Aquell rostre tenia la contundència de l’urpa del lleó
que frena la carrera de l’antílop.
De cop s’atura tot.
Només dos cors bateguen:
deleja la sang sota la pell la queixalada,
i els vidres,
pedres que els esberlin.

El desig és la distància entre el riu
i les canoes a la riba. Vine,
que amb la llengua et dibuixaré al cos
el sinuós curs del Nil Blau:
neix entre falgueres,
s’estanca en bassals on els cocodrils ponen els seus ous,
i les seves aigües es musculen
amb la força lenta amb què creixen les dents
dins d’una boca. Travesa la ciutat de Bahar Dar
reflectint a l’aigua les creus d’argent dels campanars.
Ample com el front del rei Lakniduga
que va morir ofegat imaginant el mar.
El riu flueix d’ulls clucs
cap al sallent de Tis Issat:
l’aigua cau al buit
desmaiada en trenta dolls,
espectacular, poderosa,
i es desfà en ploma blanquíssima
d’escuma. On acaba
el seu davallament
i es penetra a ella mateixa,
veuràs una flor d’ones de nata
i com el sol pinta al fum de l’aigua
tots els colors de l’iris:
se t’emperla el cos
de llum, t’engoleix
el rugit feliç de l’aigua
que s’estripa entre les roques
i t’hipnotitza el vol en espiral
dels pelicans, peixos
als becs.
I avança el riu salvatge
per entre les muntanyes de Txoké
i també pels teus flancs
la meva llengua:
som en terra Amhara
amb els seus arbres d’arrels
que engrapen la terra
com les mans els cossos
que demanen tacte.
El tren de Djibuti
entrava lent i escopint fum
al túnel.

Davant la mar eritrea,
¿quantes aletes de tauró
vam comptar amb les mans en visera sobre els ulls?
Però brillaven sota l’aigua
perles i peixos de colors
i vam entrar-hi:
que transparent és la nuesa.
Ondulaven les nostres ombres
damunt la sorra blanca al fons.
Que dura la flor roja del corall.
És possible sota l’aigua
el foc i el fum. I a la platja
ens aombraven oliveres amb les arrels al mar:
el desig és el llarg camí de la rapa
que es deleix per ser pinyol dins d’una boca.
Agatàrquides de Cnidos al segle II aC
ho va escriure:
aquí els homes són feliços,
pesquen enormes bancs de peixos palpitants
i saben que l’amor
és just el peix que s’escapa sempre
de la xarxa. No s’amoïnen
perquè saben que una part del mar són llàgrimes
i aquest blau els diu que tots sóm illes.
¿Com naufragar
per despertar salvat a la riba d’allò que més desitges?
Viuen en plenitud
a l’ombra turgent dels cossos,
car el desig té solució
igual que a la melca madura li arriba
la passada de la dalla.

Fereix el cos el fred i és un insult
a la nuesa. Però a Dire Dawa
neixen els rius que mai no desemboquen
perquè moren als erms del Hararge:
la calor era feixuga i rodona
com una petjada d’elefant.
Recordes els cercles dels voltors a sobre nostre?
Però eren de llum
les dentadures en la nit:
la gana dels ullals del collaret
i el teu somriure. I al jeep
em traduïes els noms dels antics reis d’Etiòpia:
Wedem Arad, que fa por com una selva,
Saba Bahr-Asgad, que farà prostrar el mar,
Anbassa Badar, més temible que el lleó,
Badel Nany, que dispersa victoriós els enemics,
i el nostre únic enemic
era l’oblit que arribaria
igual que la pluja calenta dels monsons:
arrencant flors de les acàcies,
inundant nius de marabús,
erosionant la terra,
portant la fam:
les vaques mouen la cua sense força,
se’ls marquen les costelles
i a mi exacte al cos
la teva absència.
Car ja només et recordava a trossos
inconnexos
com les taques als colls de les girafes.

Però a les muntanyes d’Entoto
havíem vist pintada en una ermita
la història de Belai,
un caníbal que s’havia menjat 72 humans:
s’amagava als manglars a l’espera d’una víctima,
l’abraçava i devorava el seu cos
amb la nostra mateixa passió
i els besos. El desig
és el temps d’espera entre la fam
i les dents en mossegada.
Ara giravolto empalat damunt d’un foc,
i al voltant meu, ells,
nus i amb sanefes pintades a la pell,
canten, ballen i toquen els tambors.
Han vingut els déus a mi.

Manuel Forcano (El tren de Bagdad, 2004)




Trahit sua quemque voluptas
(A cada cual lo empuja su deseo)
VIRGILIO


Ab cual poter, oh Dei, donaste alla beltà!
(¡Ah, qué poder, oh Dios, diste a la belleza!)
PETRO METASTASIO i
W.A. MOZART (La clemenza di Tito)


ETIÓPICA

¡Los dioses tienen que venir a mí, y no yo a ellos!
PLOTINO

Han venido los dioses a mí.
Por la noche cantaban y tocaban los tambores
alrededor de una hoguera.
Desnudos, con cenefas pintadas en la piel,
bailaban imitando los espasmos de los pájaros
cuando una flecha les inutiliza las alas.
Pero, antes de representar la muerte,
incubaban un huevo lleno de vida
y prometían vuelos a mayor altura.
Uno de ellos me acercó a los labios un cáliz lleno de lava.
La carne puede ser volcánica. Y yo
jadeaba poseído
entre la alta temperatura de aquellos brazos.
De nuestro fuego se elevaba un humo de aullidos
que atrajo a las hienas:
querían repartirse la carne que suspirábamos.
En la montaña sagrada de Ilubábor -me dijo-,
la lluvia cae al revés,
de la tierra al cielo,
y los rayos crecen como flores altísimas de luz.
En la montaña sagrada de Ilubábor -me dijo-,
la inmortalidad solo dura unos instantes,
el tiempo breve del goce: vivir el placer
es ser emperador de un país inexistente
que domina en secreto todo el planeta.

Que oscura es una piel cuando después de besada
la recuerdas. O era la noche
agarrada a ti como yo
imitando los movimientos de vientre de las boas
que estrangulan solo para sobrevivir.
Creíamos morir muchas veces,
pero cada año revivíamos
igual que el río Awaix con los monzones:
la lluvia sucia resbalaba sobre el barro
y la corriente se espumaba
como la sangre en los brazos musculosos
de los porteadores del gran rey Wedem Arad:
“Quiero que mi imperio -decía-
brille como las enormes gotas de sudor
de mis dieciséis porteadores,
que sea fuerte y bello
como la espuma alrededor de sus rodillas
ahora que atravesamos el río.”
El amor y el Awaix,
se hacían caudalosos,
flores amarillas venenosas en las orillas,
y guerras de bocas de hipopótamos:
¿habéis dormido alguna vez en una cama de lengua y dientes?

Cuando se incendian las sombras a mediodía
y nadie transita ningún camino,
en Lalibelá
apareciste desde una colmena de abejas
en medio de una nube de alas.
Y probamos la sal del azúcar
entre árboles relampagueantes:
cada noche en el país de Welo
las tormentas son fuego azul,
agua aguijada, tierra
que se deshace en barro.
El viento sopla afilado
como las lanzas de la tribu de los Agau.
La tormenta cae sobre la selva
como sin ninguna pared
un techo o sin patas
el vientre de la serpiente. El miedo ríe
detrás de los animales que huyen.
Dentro del caparazón, la tortuga
cierra fuerte los ojos. Los truenos
son enormes silos que revientan,
los rayos hieren la tierra.
Llovía como dedos rápidos
sobre un piano.

Aquel rostro tenía la fuerza de los terremotos,
el estrépito brutal de los continentes
al emerger de los océanos.
Rocas abruptas con una cima
de labios tiernos.
Beber y ser bebido
con la sed contundente de los elefantes
cuando en la estación seca en las llanuras de Gojam
aplastan la jungla que les cierra el paso
hasta llegar a las verdes aguas del lago Tana:
sacan espuma al agua con las patas,
barritan y clavan los colmillos
en las olas. Miles de flamencos
levantan el vuelo. Y es tan ancho el cielo:
los esclavos no saben qué hacer
con la libertad.

En los palacios de Gonder,
ciudad imperial, los derviches sudaneses
giraban sin pausa,
y en el mareo y el éxtasis
entendí que no cumplir el deseo
es arrancar el mar de los labios de la playa.
Aquel rostro tenía la contundencia de la zarpa del león
que frena la carrera del antílope.
De golpe se para todo.
Solo dos corazones laten:
el mordisco anhela la sangre bajo la piel,
y los cristales,
piedras que los rompan.

El deseo es la distancia entre el río
y las canoas en la orilla. Ven,
que con la lengua te dibujaré en el
cuerpo el sinuoso curso del Nilo Azul:
nace entre helechos,
se estanca en charcos donde los cocodrilos ponen sus huevos,
y sus aguas se musculan
con la lenta fuerza con que crecen los dientes
dentro de una boca. Atraviesa la ciudad de Bahar Dar
reflejando en el agua las cruces de plata de los campanarios.
Ancho como la frente del rey Lakniduga
que murió ahogado imaginando el mar.
El río fluye con los ojos cerrados hacia la cascada de Tis Issat:
el agua cae al vacío
desmayada en treinta chorros,
espectacular, poderosa,
y se deshace en blanquísima pluma
de espuma. Donde acaba
su descenso
y se penetra a ella misma,
verás una flor de olas de nata
y como el sol pinta en el humo del agua
todos los colores del arco iris:
se te perla el cuerpo
de luz, te traga
el rugido feliz del agua
que se desgarra entre las rocas
y te hipnotiza el vuelo en espiral
de los pelícanos, con peces
en los picos.
Y avanza el río salvaje
por entre las montañas de Txoké
y también por tus flancos
mi lengua:
estamos en tierra Amhara
con sus árboles de raíces
que agarran la tierra
como las manos los cuerpos
que piden tacto.
El tren de Djibuti
entraba lentamente y escupiendo humo
en el túnel.

Ante la mar eritrea,
¿cuántas aletas de tiburón
contamos con las manos en visera sobre los ojos?
Pero brillaban bajo el agua
perlas y peces de colores
y nos metimos:
que transparente es la desnudez.
Ondulaban nuestras sombras
sobre la blanca arena del fondo.
Que dura la flor roja del coral.
Es posible bajo el agua
el fuego y el humo. Y en la playa
nos daban sombra olivos con las raíces en el mar:
el deseo es el largo camino de la rapa
que desea hacerse hueso dentro de una boca.
Agatárquides de Cnidos en el siglo II aC
lo escribió:
aquí los hombres son felices,
pescan enormes bancos de peces palpitantes
y saben que el amor
es precisamente el pez que se escapa siempre
de la red. No se preocupan
porque saben que una parte del mar son lágrimas
y este azul les dice que todos somos islas.
¿Cómo naufragar
para despertar salvado en la orilla de aquello que más deseas?
Viven en plenitud
a la sombra turgente de los cuerpos,
puesto que el deseo tiene solución
igual que al sorgo maduro le llega
el pase de la guadaña.

Hiere el cuerpo el frío y es un insulto
a la desnudez. Pero en Dire Dawa
nacen los ríos que nunca desembocan
porque mueren en los páramos del Hararge:
el calor era pesado y redondo
como una pisada de elefante.
¿Recuerdas los círculos de los buitres sobre nosotros?
Pero eran de luz
las dentaduras en la noche:
el hambre de los colmillos del collar
y tu sonrisa. Y en el jeep
me traducías los nombres de los antiguos reyes de Etiopía:
Wedem Arad, que da miedo como una selva,
Savia Bahr-Asgad, que hará postrarse al mar,
Anbassa Badar, más temible que el león,
Badel Nany, que dispersa victorioso a los enemigos,
y nuestro único enemigo
era el olvido que llegaría
igual que la lluvia caliente de los monzones:
arrancando flores de las acacias,
inundando nidos de marabús,
erosionando la tierra,
trayendo el hambre:
las vacas mueven la cola sin fuerza,
se les marcan las costillas
y a mí en el cuerpo exactamente
tu ausencia.
Puesto que solo te recordaba ya a trozos
inconexos
como las manchas en los cuellos de las jirafas.

Pero en las montañas de Entoto
habíamos visto pintada en una ermita
la historia de Belai,
un caníbal que se había comido 72 hombres:
se escondía en los manglares a la espera de una víctima,
la abrazaba y devoraba su cuerpo
con nuestra misma pasión
y los besos. El deseo
es el tiempo de espera entre el hambre
y los dientes al morder.
Ahora giro empalado sobre el fuego,
y a mi alrededor, ellos,
desnudos y con cenefas pintadas en la piel,
cantan, bailan y tocan los tambores.
Han venido los dioses a mí.

Manuel Forcano (El tren de Bagdad, 2004)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario