BANY
DE DIANA
Les
dues noies seuen i somriuen,
confiades
que cap esguard furtiu
s’atrevirà
a tacar el nacre i l’or
dels
cossos virginals ungits de llum
que
es vinclen desatents al vespre esplèndid.
Com
gaseles o daines en l’obaga
gaudeixen
lliures d’eixa intimitat
que
res no ha d’inquietar i és joia i triomf
arrecerats
vora el rierol amé
que
oculta el bosc, entorn del cercle màgic
dels
joves cossos nus, on ignorant-se
habita
el centre de l’amor, la llarga
agulla
encesa, encara per descloure’s
en
el dòcil contacte de la carn
de
noies entre noies vora el riu.
Però
al quadre hi ha més. Fixa-t’hi bé.
Una
noia s’ajup als peus de l’altra
i
mira les aus ertes que han caçat,
i
l’ama, la deessa, esguarda els gossos
que
ensumen noves preses, prop, al bosc,
perquè
ella és caçadora i és feroç
el
joc amb què es complau. Ara reposa.
Ni
el mossec del desig ni el del refús
inflamen
els seus polsos, i és feliç
en
la seua bellesa sense nafra
-imperible,
perfecta i inhumana-
que
mata perquè ignora que és la mort.
Diana
ha eixit del bany. Pots espiar-la
al
quadre de Boucher, inadvertidament
oferta
als ulls. Així viuen els déus
eternes
hores gràcils en la llum,
del
tot aliens a la passió i l’espant
de
qui se sap perdut sense remei
mentre
els admira en la clariana i sent
que
ja borden els gossos rere seu.
Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
BAÑO
DE DIANA
Las
dos chicas están sentadas y sonríen,
confiadas
en que ninguna mirada furtiva
se
atreverá a manchar el nácar y el oro
de
los cuerpos virginales ungidos de luz
que
se doblan desatentos al atardecer espléndido.
Como
gacelas o gamos en la umbría
disfrutan
libres de esa intimidad
que
nada tiene que inquietar y es joya y triunfo
resguardados
junto al ameno riachuelo
que
oculta el bosque, en torno al círculo mágico
de
los jóvenes cuerpos desnudos, donde ignorándose
habita
el centro del amor, la larga
aguja
encendida, todavía por abrirse
en
el dócil contacto de la carne
de
chicas entre chicas junto al río.
Pero
en el cuadro hay más. Fíjate bien.
Una
chica se agacha a los pies de la otra
y
mira las aves muertas que han cazado,
y
el ama, la diosa, observa los perros
que
husmean nuevas presas, cerca, en el bosque,
porque
ella es cazadora y es feroz
el
juego en que se goza. Ahora reposa.
Ni
el mordisco del deseo ni el del rechazo
inflaman
sus pulsos, y es feliz
en
su belleza sin lacra
-imperecedera,
perfecta e inhumana-
que
mata porque ignora qué es la muerte.
Diana
ha salido del baño. Puedes observarla
en
el cuadro de Boucher, inadvertidamente
ofrecida
a la vista. Así viven los dioses
eternas
horas gráciles en la luz,
del
todo ajenos a la pasión y al espanto
de
quien se sabe perdido sin remedio
mientras
los admira en el calvero y oye
que
ya ladran los perros detrás suyo.
Enric Sòria (Arqueologia, 2012)ç
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario