domingo, 30 de agosto de 2020

PERÒ NON MI DESTAR de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PERÒ NON MI DESTAR

No entris ara. Perd-te
per la grava cruixenta
i tristament rosada.
Vés a poc a poc. Atura’t
a mirar com són ertes
les fulles del llorer.
No cerquis les taronges
de color massa franc.
Prefereix els ridículs
bambús, com espinades
d’insectes folls e inhàbils
que han mort clavats en terra.
Fixa’t en coses rígides
i en esquemes. Els feixos
vulgars de ratlles blaves:
això són bancs. Rodones
mortes: són els monyons
dels plàtans del camí.
Deixa passar tres hores,
i pots entrar. Ja veus
tot el que n’ha quedat:
els cendrers més que plens
i la meitat dels vasos
bruts de roig de llavis.
Aquí han viscut, i tu
no hi eres. No t’han vist
cap gest, no t’han sentit
dir res. Serveix-te un gin.
No vulguis gel: tot fos.
Pots seure, atiar el foc,
i creure que has viscut.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


PERÒ NON MI DESTAR

No entres ahora. Piérdete
por la graba crujiente
y tristemente rosada.
Ve despacio. Párate
a mirar cómo están yertas
las hojas del laurel.
No busques las naranjas
de color demasiado franco.
Prefiere los ridículos
bambúes, como espinazos
de insectos locos o inhábiles
que han muerto clavados en la tierra.
Fíjate en cosas rígidas
y en esquemas. Los vulgares
haces de rayas azules:
son bancos. Círculos
muertos: son los muñones
de los plátanos del camino.
Deja pasar tres horas,
y puedes entrar. Ya ves
todo el que ha quedado:
los ceniceros más que llenos
y la mitad de los vasos
sucios de carmín.
Aquí han vivido, y tú
no estabas. No han observado
ningún gesto tuyo, no te han oído
decir nada. Sírvete una ginebra.
No quieras hielo: totalmente fundido.
Puedes sentarte, atizar el fuego,
y creer que has vivido.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario